Per a la gran majoria d’aficionats al futbol, o si més no per als seguidors d’equips de primera divisió, les aturades de seleccions són un infern. Aquesta sentència s’ha escrit i dit cinquanta mil vegades, però no és del tot certa. I és que pràcticament tot el món gaudeix de l’oportunitat de viure dos partits amb la mateixa passió, i amb l’afegit de veure com un país s’uneix. Són els dos partits de la seva selecció. Els catalans no tenim aquesta sort. Vivim els compromisos internacionals pràcticament amb indiferència, desitjant només que els jugadors internacionals del nostre equip tornin sans. Una desgràcia més provocada per no haver estat capaços de fer valdre el nostre dret d’autodeterminació. De culpables n’hi ha infinits. I de lamentacions, més, fins i tot en el món del futbol. Perquè seria tan bonic tenir la nostra selecció competint en aquestes dates amb les millors seleccions del continent per un lloc a la propera Eurocopa... Seria tan bonic veure les quatre barres passejant amb orgull pel món... Seria tan bonic poder jugar contra Kosova... O, posats a fer ràbia als espanyols, seria tan bonic jugar contra la selecció espanyola al Santiago Bernabéu i guanyar... Hi ha tantes coses que ens farien tan feliços... De moment, però, estem en mans d’una classe política incapaç d’avançar i d’uns dirigents futbolístics que no han aconseguit des de fa anys donar valor als amistosos de la nostra selecció. De fet, últimament, si es poden jugar ja és un èxit.