Pilotes al carrer
Quin goig veure a la televisió “el poli verde”, a l’anunci de l’inici de la temporada de l’Eurolliga de bàsquet. “El poli verde” (evito la traducció al català perquè ningú, mai, li ha dit “poli verd” a aquell racó amagat entre pisos a la perifèria badalonina) és l’espai on als anys noranta una bona part del jovent del barri de Llefià consumíem més hores de les que ens oferia el dia. Eren temps en què nens i joves sortíem gairebé sempre al carrer amb una pilota a la mà (a Badalona el més freqüent és que fos de bàsquet) i on a la ciutat hi havia tantes cistelles per metre quadrat que la podies travessar saltant de cèrcol en cèrcol. “El poli verde” ha estat ara l’escenari de la promoció de l’Eurolliga, com ja ho havia estat anteriorment d’una publicitat rodada per Nike, però temo molt que, més enllà de l’emoció que causa veure a la pantalla els espais on més sola de sabata vas gastar en l’adolescència, el lloc ha estat triat perquè, tunejada, permet simular una d’aquelles pistes populars de Brooklyn, no pas per la seva excel·lència.
La trista realitat, a Badalona i a arreu, és que s’han anat perdent les pistes on es poden practicar esports d’equip a l’aire lliure, o individuals, sense pagar una inscripció ni un lloguer de l’espai. Les antigues pistes de bàsquet, o de futbol, o de qualsevol disciplina esportiva, s’han anat substituint per places dures amb quatre bancs i dos gronxadors i a les quals no falta mai un cartell molt indicatiu de la deriva que hem agafat: “Prohibit jugar a pilota.” És així com trobem una realitat inexplicable: les escoles estan tancades fora de l’horari lectiu i els poliesportius estan reservats per a qui es federa i paga. Però després ens fem un fart d’escoltar una muntanya d’experts en educació que ens recorden que la canalla ha de passar més temps jugant al carrer. I d’acord que no tothom juga a pilota, però és que a les ciutats tampoc no hi ha espais òptims perquè la canalla vagi en bicicleta o patinet, o corri darrere els amics seguint les normes d’un joc tradicional.
Enmig d’aquest panorama, a Badalona ha sorgit un grup de resistents. A grans trets, s’han unit per oposar resistència a la pèrdua d’espais públics al carrer on practicar l’esport de la cistella. Batejats com Plataforma Juguem a Bàsquet, han anat elaborant una llista d’espais que han quedat abandonats i que presenten una imatge deplorable, i s’han proposat exercir pressió fins a recuperar-los. Van començar al febrer, coincidint amb la celebració de la copa del Rei a Badalona, i per les pistes que els eren familiars. Amb l’ajuda d’altres veïns de la ciutat que comparteixen la demanda, ja han ampliat la llista fins a les vint-i-vuit pistes. Són pistes sense cistelles o amb cistelles trencades, sense línies pintades a terra, amb desnivells, brutes... “Som oficialment la capital europea del bàsquet”, recorden en els seus comunicats, així que, ni més ni menys, s’han proposat recuperar aquell vell esperit que durant dècades es respirava a cada centímetre de Badalona i que a poc a poc s’ha anat esvaint.
La Plataforma Juguem a Bàsquet, que ja celebra alguna petita victòria i que continuarà enrolada en aquest projecte mentre restin tantes pistes per recuperar, té fixada la mirada en les pistes al carrer, però no perd l’oportunitat per denunciar que els pavellons municipals estan tancats a l’estiu i que, ara per ara, la ciutat està lluny d’aquella idea que era motiu d’orgull i que situava Badalona com el bressol del basquetbol.