Avís per a navegants, avui em poso seriós perquè no parlarem de futbol en el sentit més demagògic i lúdic del terme: aquest article és una campanya oberta i visceral perquè després d’utilitzar la samarreta per homenatjar Rosalía (a qui adorem amb el seu G3 N15), Drake (tampoc em va motivar saber qui era), i els Rolling Stones (Sempre que palmem a la Champions escolto Dead Flowers), el Barça incrusti Els Pets a la seva samarreta. Sigui amb el clàssic logo blanc-i-vermell del grup (Girona!), el cul amb la ventositat dels anys en què callàvem i ballàvem, o alguna frase on ningú vol ser súbdit perquè la vida ja és prou complicada a pesar de ser bonica: estar orgullós de l’excel·lència pròpia t’ajuda a reforçar la identitat quan surts a caminar lluny de casa.

A partir d’aquí, podríem anar a l’argumentari de la correlació històrica entre el Barça i el país mentre citem les mil històries en les quals el club era el far en dies d’opacitat, però siguem pragmàtics i deixem de fer de catalans durant una estona. Els Pets ara mateix és el grup intergeneracional de casa nostra, els que varen néixer quan Catalunya aprenia a ser país mentre els Gavaldàs, Reigs i Falins s’instruïen com a músics a base de discos, o sigui, són els que va conviure els vuitanta amb el naixement de l’Empordà, dues dècades més tard amb l’eclosió de les Corrandes de la parella estable, i finalment, mentre ells expliquen el 2023 que han nascut el 1963, comparteixen escena amb un Coti x Coti escrit per artistes nascuts després de la publicació del Bondia: Like a Rolling Stone.

En definitiva, passada al peu perquè la directiva del Barça ho valori a pesar d’alguna reticència de qui no li agraden les cançons humorístiques sobre entitats bancàries: Els Pets són clàssics en tant que sobreviuen a les modes efímeres cantant en la llengua del club, i el Barça hauria d’elevar els clàssics de casa nostra perquè només s’és universal si s’és català, i s’és català si s’és universal. Comencem campanya: Els Pets a la samarreta del Barça.