(I can’t get no) Satisfaction
Avesats a aclofar-nos amb les mans al cap sota el doll de sorra de la modernitat (més que no pas a arronsar-hi les espatlles, perquè no hi ha resignació sinó instint de supervivència en el gest d’ajupir-se per protegir un espai on respirar mentre la pols no s’ajau al camí de la història), la incrustació de la llengua dels Rolling Stones al pit de la samarreta de Barça en l’enfrontament d’aquesta tarda contra el Real Madrid al Lluís Companys és com si una mica d’aire fresc s’hagués escolat enmig de la polseguera.
Recordem, per a la posteritat, que avui la samarreta del club porta aquest logotip per fer propaganda del darrer disc de la banda octogenària, complint els compromisos del contracte amb la plataforma de difusió musical Spotify, que paga 435 milions d’euros al Futbol Club Barcelona pel dret d’utilitzar-lo durant 12 anys com a suport publicitari.
Fer babarotes a l’equip que representa, amb el nom del seu estadi, els assassins del president del país que visiten (a pesar d’alguns seguidors de bona fe –que algun bé que n’hi deu haver, encara que no sigui sinó per ignorància), és un acudit que quedarà als ulls del món sigui quin sigui el resultat d’aquest vespre.
I això està bé, perquè fa gràcia.
Però si no fos així, si la lectura que féssim d’aquesta enèsima abaixada de pantalons davant de la pressió econòmica (i si només fos temporalment rai) ens dugués a imaginar-nos al centre del món que escampa poder i potència publicitària, ens hauria de fer llàstima.
Ja ho deien bé, els Rolling Stones fa 58 anys (sí, més de mig segle): I can’t get no satisfaction.
Bé, ho deien bé... Deixem-ho que ho cantaven d’una manera prou adequada a les ànsies de donar la nota (que convenia) a l’època; perquè per als amants de les arts narratives, aquella lletra era tan transgressora com la de la cançó insígnia, Angry (un emprenyament políticament correcte), d’aquest disc, Hackney diamonds, motiu de la immensa campanya promocional que ens ha caigut a sobre.
A banda de la picada d’ullet als Beatles (a qui guanyen en longevitat, si més no), aquests diamants del barri londinenc de Hackney arrosseguen per terra la Lucy in the Sky with Diamonds i qualsevol pretensió de donar valor als Stones pel discurs que canten; igualment, doncs, I can’t get no satisfaction.
Fixin-se que des que aquella peça musical amb lletra va sortir al carrer el 1965 i fins no fa ni quatre dies –i encara ara, quan es salta per abastar l’ímpetu que falta– es ballava xarbotant el cap sense entendre’n res més que I can’t get no satisfaction; i d’això, també I can’t get no satisfaction.
I repassin el que s’ha dit d’aquest nou disc sobre si el cèlebre riff (la línia melòdica d’acompanyament de la guitarra) és més o menys incisiu que en els discos anteriors, si el jazzy (la brillantor acolorida del ritme jazzístic del bateria traspassat) es manté o no, sobre la participació de famosos cantaires, la producció del disc, el disseny de la portada, la dosificació de la propaganda... i ja em diran si ho troben compensat amb el tractament del que diuen les lletres de les cançons –si és que es tracta de cançons i no d’una altra cosa tan instintiva i primària com excitar els sentits explotant-ne la ignorància; perquè projectar en un símbol, en un crit, en un ritme no pas el que diu sinó el que el client vol que digui és tan semblant a la distorsió imaginativa dels ulls que en un mirall no hi veuen l’anorèxia o la bulímia que, i ja em perdonaran si els ho repeteixo, i per més propaganda sensible que hi aboquin, de tot aquest abocament I can’t get no satisfaction.