Una manera de viure
Un dels infinits regals de tenir molts germans és que alguns em llegeixen de tant en tant. D’altres, com la meva germana gran, ho fan amb delicadesa, opinen amb entusiasme i amb els seus comentaris engrescadors m’animen a escriure.
Me la vaig trobar de casualitat, un altre petit regal, a les portes de Montilivi. Crítica amb el futbol negoci actual, anava a veure el Girona. Se la veia radiant. L’experiència del directe la va captivar. Es va divertir, que és el que en essència anhelem quan mirem i practiquem esport. Ja vol repetir l’experiència. Jo la vaig burxar preguntant-li si era la primera vegada que anava l’estadi, però em va assegurar amb vehemència que no, tot recordant-me que havia anat a Tenerife l’any del primer ascens. Volia acaronar el cel des del Teide i un altre germà la va arrossegar fins a l’Heliodoro.
Sense treure l’entrellat de si ja havia trepitjat Montilivi alguna vegada, té ganes d’engrescar-se amb l’equip. I se’m sincerà: “M’agrada el Girona perquè m’uneix a vosaltres.” La clau de volta. Més enllà de l’emoció de cridar gol a l’últim segon, de guanyar i d’aixecar trofeus, l’esport és l’excusa per viure emocions, crear lligams, compartir temps, conèixer gent que esdevindrà amiga, establir enfervorides converses d’esmorzar de dilluns, incentivar trobades familiars per veure el partit o aprofitar els valors i les actituds del joc per acompanyar els fills pel món. L’esport com una manera de viure.