L’inici de temporada del Girona està sent espectacular i el lideratge és un premi més que merescut. Fins i tot es mereix que se’l compari amb el Leicester, que va acabar guanyant la Premier, perquè de moment les xifres així ho avalen. Però també és del tot normal pensar que en un moment o altre els gironins viuran moments complicats que els allunyaran de la hipotètica lluita pel títol entre el Barça i el Madrid, amb l’Atlético com a principal candidat. L’objectiu de quedar entre el quart i el sisè que ha mencionat Míchel per primera vegada ja seria històric.

El més normal, doncs, és que el Barça acabi la lliga amb molts més punts que el Girona. Això, però, no treu que el barcelonisme ha de començar a sentir, si és que ja no ho fa, certa enveja respecte del conjunt blanc-i-vermell. Perquè la diferència entre els dos clubs sempre serà abismal, però també és una realitat que el Girona té, ara mateix, el que vol i anhela el Barça des de fa temps. I la llista és llarga. Un entrenador que, a més de saber el que vol, és capaç de traslladar-ho a la gespa. Un equip amb il·lusió que confia cegament en aquest entrenador i que es creu fins a l’última instrucció que li donen, encara que sigui picar de cap contra un mur. I, sobretot, un projecte coherent i a l’abast de les seves possibilitats. Lògicament, la dificultat de reunir tot això a un club com el Barça és màxima, però per això quan s’aconsegueix els èxits que s’assoleixen no tenen comparació possible.