L’adorable boig de Yorkshire
Haig de confessar que les personalitats excèntriques i extravagants em resulten atractives en un cert grau. Se’m fan simpàtiques per aquell aire d’innocència amb què, a vegades, acompleixen reptes que els són irrealitzables. Trobo entendridora la constància i la capacitat de sacrifici amb què aborden les seves comeses, encara que això no els dugui enlloc. Com aquell aspirant a artista sense gota de talent que mostra les seves creacions musicals a Youtube convençut que té recorregut en la indústria. O aquell vailet que no és capaç ni de driblar un fanal amb la pilota però que aspira a fer-se un lloc en el primer equip del Barça.
De perfils així, en l’alpinisme també n’hi ha. Per això us volia parlar d’un individu que mereixeria una pel·lícula biogràfica que expliqués la seva singladura. Obcecat pel seu propi deliri, aquest individu va protagonitzar el 1934 un increïble viatge des de la Gran Bretanya fins al peu de l’Everest amb l’objectiu de convertir-se, sense ser alpinista, en la primera persona a trepitjar el cim més alt de la Terra. El nostre protagonista es deia Maurice Wilson, però es va guanyar, amb tot mereixement, el sobrenom del boig de Yorkshire, ciutat on va néixer el 1899. Després de participar en la Primera Guerra Mundial com a capità de l’armada britànica, Wilson va tenir una greu malaltia de la qual es va salvar, segons el seu testimoni, gràcies a un mètode de guariment ideat per ell mateix que combinava la meditació amb llargs dejunis. Convençut que aquest tractament el duria a convertir-se en una mena de superhome, va decidir que pujar a l’Everest seria la millor manera de demostrar les seves excèntriques teories. I de passada, fer-se famós!
Amb l’enteniment desordenat, però convençut del seu deliri, va emprendre un viatge fins a l’Índia amb una avioneta que va aprendre a pilotar amb quatre lliçons mal comptades. Un cop allà, com que li van prohibir sobrevolar el Tibet, on tenia la idea esbojarrada i irrealitzable d’aterrar a la falda de l’Everest, va continuar el seu viatge a peu pels camins de muntanya, disfressat d’indi i acompanyat de guies locals. Que creués la frontera i arribés al peu de la muntanya ja es pot considerar una proesa, però Wilson no estava disposat a deixar córrer la possibilitat de fer cim. Ho va provar diversos cops acompanyat d’alguns xerpes, però el mal temps i la falta d’experiència i equipament el feien recular a cada intent. Finalment, quan els xerpes van descobrir que Wilson no girava rodó, el boig de Yorkshire es va quedar sol. Però de cap manera es va donar per vençut. Sens recursos ni companys, es va entestar a fer el primer atac en solitari a l’Everest. Òbviament, ja no se’l va tornar a veure amb vida. No se sap exactament fins a quina altitud va arribar ni quan va morir, tot i que el seu dietari, que va ser trobat posteriorment, finalitza amb una última anotació el 31 de maig de 1934 que diu: “Off again, gorgeous day.”
Potser les possibilitats d’èxit del boig de Yorkshire eren nul·les, però d’alguna manera va ser capaç de complir el seu objectiu de fer-se famós perquè, tot i que amb prou feines havia pujat una punyetera muntanya en la seva vida, va entrar als annals de l’alpinisme amb aquesta excèntrica i esbojarrada expedició. És cert que Maurice Wilson no tocava ni quarts ni hores, però de ximple no en tenia ni un pèl.