La queixa d’Aleix i la profecia d’en Dome
Ja em perdonarà que no estigui tan eufòric com ell per la convocatòria de la selecció espanyola, però entenc perfectament, només faltaria, que Aleix Garcia s’ho prengui amb tota la il·lusió del món. Que sigui el primer futbolista que jugant amb el Girona sigui citat per al combinat espanyol absolut –hi ha aquella participació d’Isidre Sala amb la selecció olímpica en els Jocs de Mèxic– ja és prou significatiu, i si a De la Fuente li faltaven ganes –per rendiment, ho hauria pogut fer molt abans–, el lideratge merescut i carregat de rècords de l’equip de Míchel gairebé l’hi obligava. I la manera com ho van rebre els companys diu molt de tot el que està fent un equip que, com diu el tècnic, no vol posar sostre a l’ambició. El líder de primera té repartits vuit futbolistes en els partits de seleccions, ara també de l’espanyola.
D’Aleix, recordo una entrevista que li vam fer en la recta final de la seva primera temporada en el Girona, fa cinc anys i mig. Havia jugat molt poc amb Pablo Machín, i va expressar sense manies, amb contundència i de manera reiterada, el malestar i la sensació d’haver merescut moltes més oportunitats. Ara seria fàcil deduir que sí, que tenia raó. Probablement Machín hauria pogut gestionar millor la diferència entre els homes amb els quals va pujar i els que li proporcionaven –Douglas Luiz encara va estar més inactiu–. Dies després de l’entrevista, el tècnic responia les queixes d’Aleix: “Jo he de pensar per 25.” Per 25 o per 12, però pocs retrets es poden fer d’aquella primera temporada del Girona a l’elit, un equip que jugava de memòria en un patró de joc molt definit i concret, amb els tres centrals, Granell i Pere Pons al mig i Stuani i Portu a dalt.
No només em ve al cap aquella entrevista, sinó també una conversa anterior amb Domènec Torrent. El selvatà, aleshores encara segon entrenador del Manchester City amb Pep Guardiola, venia a dir que jugant deu minuts potser no ho notaríem, però que el veia un futbolista per donar-li els galons d’un bon equip de primera. Més d’un cop vaig pensar que o havia exagerat o havia desafinat molt en el seu pronòstic, perquè Aleix no trobava precisament el camí que li augurava. Ara convindríem que més aviat l’havia clavat. Aleix Garcia és el baròmetre d’un bon equip de primera, ara mateix del millor. Per números i per joc. La profecia d’en Dome.
Aleix va voler tornar a Girona tant sí com no, i ha fet amb Míchel la seva millor troballa. Protagonista de l’ascens, va rendir a un nivell altíssim en el retorn a primera, formant una parella ulldeconenca que va funcionar com un rellotge. I sense Oriol Romeu, superat el trauma estival, Míchel ha accentuat el paper d’Aleix en un mig del camp que, val a dir-ho, el tècnic ha tingut l’encert de cohesionar i consolidar amb Yangel Herrera i Iván Martín, cadascú excel·lint en el seu rol en un equip d’autor que enamora. Yangel és una debilitat des de fa molts anys de Quique Cárcel, que cada estiu anava boig per dur-lo. Iván Martín va arribar a Montilivi el gener del 2022 després d’haver jugat només 165 minuts en sis jornades en l’Alavés. I Aleix ha viscut aventures en la lliga belga i la romanesa abans de tornar a Montilivi, debutar a segona A amb 24 anys –havent tastat la primera amb el Vila-real a 17 anys i el Manchester City a 18– i assolir la plenitud, ara sí, a l’elit. Les condicions, les tenia. Ho veia en Dome i ho sentia ell quan es queixava. Ara les ha tret totes. I amb tot el recorregut que ha fet, té 26 anys. Camp per córrer.