Vázquez Montalbán i la fúria espanyola
Avui fa trenta anys, el 17 de novembre del 1993, la selecció espanyola de futbol es jugava la seva presència en el mundial dels Estats Units (1994) contra Dinamarca. Coincidint amb una nova aturada de seleccions, val la pena recordar les reflexions de Manuel Vázquez Montalbán sobre la recuperació del nacionalfutbolisme en un context de crisi social i econòmica (“España: pan y fútbol”, Interviú).
A Espanya només li servia guanyar per classificar-se i el partit va tenir tots els ingredients necessaris per convertir-se en una nit èpica. En el minut 10, va quedar en inferioritat numèrica per l’expulsió del porter Andoni Zubizarreta. En un servei de córner, Fernando Hierro va emular Belaúste –artífex del mític gol en els Jocs d’Anvers (1920) demanant la pilota al crit de “Sabino, a mi el pelotón, que los arrollo”– i va aconseguir avançar l’equip de Clemente amb un cop de cap. I quan faltaven 15 minuts per finalitzar el matx, la lesió de Goikoetxea va afegir un punt més d’heroïcitat a la victòria.
Tanmateix, en veure el clima nacional d’eufòria col·lectiva propiciat per aquesta gesta esportiva, Vázquez Montalbán va manifestar el seu astorament en vista del que considerava un retorn als primers anys de la postguerra, al “pa i futbol” del franquisme. L’espectacle de l’espanyolitat, amb banderes i càntics al voltant de l’estadi abans, durant i després del partit, era digne del No-Do dels anys quaranta. La presència de les autoritats més importants del país a la llotja formava part d’un passat en què els triomfs futbolístics s’aprofitaven per aconseguir rèdits polítics. Fins i tot, des del fons més pregó de la memòria històrica, els mitjans de comunicació ressuscitaven veus que cridaven de nou “fúria espanyola!”, un concepte oblidat des de la retirada de Matías Prats sènior. Una expressió emprada per la premsa belga per descriure l’esmentat partit del 1920, en una clara al·lusió al saqueig de la ciutat d’Anvers per part dels terços al segle XVI.
Per al periodista barceloní totes aquestes reaccions responien al revifament d’un nacionalisme estatal associat al futbol. De fet, cada vegada hi havia més banderes espanyoles, situades estratègicament per ser captades per les càmeres de televisió, als camps de futbol. Uns símbols que augmentaven exponencialment amb les visites del Barça o de l’Athletic Club, entitats considerades representants d’altres nacionalitats. Es podia entendre el valor pedagògic d’aquesta exposició davant d’un conjunt ple de jugadors bascos, però no en tenia gaire amb un equip en què sols hi havia dos catalans, Ferrer i Guardiola, que a més eren dos pals de paller de la selecció espanyola.
Montalbán valorava aquesta recuperació del futbol com a instrument patriòtic com un símptoma del moment crític que vivia el país. Per tal d’oferir una imatge de modernitat, el govern socialista havia estirat més el braç que la màniga amb els Jocs Olímpics de Barcelona i l’Expo de Sevilla (1992). En temps d’incertesa davant el futur, les pàtries més primàries –la nació, els partits polítics, els clubs de futbol i les religions– semblaven el lloc més segur on arrecerar-se en espera d’un temps millor.
Finalment, Vázquez Montalbán advertia els espanyols que no exageressin amb la fúria perquè no en tenien l’exclusivitat, ja que hi havia altres països que també recorrien a l’exhibició de testosterona en el joc com a atribut nacional. Afortunadament, uns anys més tard, amb Luis Aragonés, la selecció espanyola va entrar en la modernitat futbolística apostant per un estil més tècnic capaç de donar més velocitat a la pilota tot evitant el xoc. Una manera de jugar més adient a les característiques físiques i a l’habilitat dels jugadors espanyols que li ha permès assolir les victòries més importants de la seva història sense necessitat d’apel·lar a una metafísica nacionalista.