Es creu la UEFA el futbol femení?
“És un honor enorme que em donin l’oportunitat d’entrenar l’equip més increïble de la història del futbol.” Així rebia Emma Hayes ser l’escollida per dirigir la selecció femenina dels Estats Units de futbol. La incorporació es farà d’aquí a uns mesos i, com a mínim de moment, la tècnica anglesa no deixa el Chelsea. Però Hayes no ha estat només protagonista per assumir un càrrec tan llaminer com el de la direcció tècnica de la selecció nord-americana, sinó perquè l’endemà expressava la sensació que els havien robat la victòria en el partit de Champions a Valdebebas. Més que una sortida de to producte d’una enrabiada, era una reacció de pura perplexitat, la mateixa que va tenir tothom qui va veure repetits els dos errors escandalosos i determinants en el partit de Champions a Valdebebas. Es van fer virals, que es diu ara. Primer, la falta a fora l’àrea de Fleming a Athenea que l’àrbitra Frida Klarlund, com si homenatgés Guruceta, va convertir incomprensiblement en penal, el del 2-2 d’Olga Carmona (78’). “Si ho he pogut veure des de la banqueta, em costa creure que no ho hagin vist”, deia Hayes. I en el minut 95, un gol anul·lat a les angleses per un fora de joc clamorosament inexistent els va impedir guanyar. El VAR no hauria de ser el remei de tots els mals, però en casos com aquests, és indiscutible que hauria corregit una injustícia.
La UEFA, que de tantes coses presumeix, té la barra d’aplicar el videoarbitratge en la Champions femenina només a partir dels quarts de final. A mitja competició. Com si la fase de grups fos de sucre. Són només quatre grups, la meitat que la Champions masculina. Són 16 equips, la meitat que la masculina. Són quatre partits per jornada, la meitat que la masculina. Sí, faria falta una furgoneta a quatre camps per jornada, alguna dieta més per als responsables i, en definitiva, més despesa. A les eliminatòries, sí, hi haurà l’ajuda del VAR, però pot passar que alguns equips no hi arribin per errors tan flagrants com els de Valdebebas. Posats a fer, amb la poca vergonya que tenen, podrien deixar el VAR només per a la final. Per a la segona part de la final. O per al temps afegit. El moment decisiu.
També van parlar de l’escàndol del Madrid-Chelsea les jugadores del Barça, i no crec que fos per escalfar el duel al Lluís Companys. Fa temps que les blaugrana reclamen el VAR, també a la lliga. Fan bé d’exigir i reivindicar millores. No tot és parlar de sous, sinó també de condicions de treball, terrenys de joc i molts altres elements en els quals els futbolistes d’elit no han ni de pensar perquè ja els tenen per descomptats. Es podrà discutir si no hi ha coses més urgents per arreglar en el futbol femení espanyol que l’aplicació del VAR. O si una cosa no treu l’altra. Però que la UEFA es vulgui estalviar el que li valdria aplicar el sistema en els 48 partits –la meitat que la masculina– de la fase de grups de la seva competició estrella és ridícul.
Apostar per l’esport femení és creure-s’ho de veritat. La UEFA ha d’agrair revolucions com la del Barça i els seus desplaçaments massius en les finals de la Champions. Però també hi ha de posar de la seva part. Instaurant el VAR des del principi i, tampoc ho oblidem, vetllant per apujar el nivell dels arbitratges. Perquè hi ha decisions que, amb VAR o sense, fan mal d’ulls.