A principis del 1941, Espanya era un espai d’acollida de representants de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. Els historiadors Mireia Capdevila i Francesc Vilanova, que van dedicar un llibre a resseguir l’empremta dels Nazis a Barcelona (L’Avenç, 2017), van documentar una gran quantitat de centres oficials i de recepció i d’actes de “fraternitat feixista” entre el 1939 i el 1943, si bé aquests van decaure quan la guerra va fer un gir i els antics aliats es van convertir en amics incòmodes. El règim franquista, malgrat l’aparent neutralitat, no només va enviar una División Azul a combatre els enemics bolxevics, sinó que va dedicar-se a flirtejar amb les potències de l’eix; i organitzava constantment visites diplomàtiques i esdeveniments culturals o esportius. Les fotografies que es conserven d’aquells actes ens traslladen a un ambient esfereïdor, amb esvàstiques a l’escenari del Palau de la Música, al paranimf de la universitat o a la façana del Parlament de Catalunya. Un d’aquests actes es va celebrar a l’estadi de les Corts el 12 de gener del 1941.

Es tractava d’un partit de futbol entre un combinat de jugadors de Barcelona i un de l’Stuttgart. Fa pocs dies, un usuari de Twitter, El Boig de Can Fanga, va donar a conèixer una filmació d’aquell partit; un document excepcional que permet veure la bandera nazi onejant en una de les astes principals del camp i també a la tribuna. A la llotja del camp de les Corts hi havia els presidents del Barça i de l’Espanyol, Marquès de la Mesa i Genaro de la Riva. I també una nodrida representació de les autoritats franquistes, com ara Luis Orgaz, el general que va proposar Franco com a generalísimo; i Salvador Múgica. El primer era capità general, mentre que el segon ocupava el càrrec de governador militar. També hi havia el cònsol d’Alemanya i un membre del Ministeri d’Esports del Tercer Reich, el Dr. Kaese. El dirigent nazi, molt complagut per les atencions rebudes, va declarar a la premsa que quan tornés a Alemanya faria constar “la satisfacció per l’èxit d’aquesta visita a Espanya i les atencions que se’ns han donat per part de les digníssimes autoritats de Barcelona”. A banda del partit, la delegació alemanya va prendre part en diversos actes socials: van visitar el Parador del Hidalgo, un local del passeig de Gràcia freqüentat pels addictes al règim; van compartir un sopar al grill-room de l’hotel Ritz; van dipositar un ram de flors a l’altar “dels caiguts”; i fins i tot els va rebre l’alcalde Miquel Mateu. Un periodista de Mundo Deportivo va deixar constància que els jugadors de l’Stuttgart havien quedat molt satisfets “per haver viscut unes hores agradables com a premi, en venir des de la seva Alemanya a jugar un partit de futbol abandonant per un moment el servei de les armes i la seva pàtria en guerra”.

En teoria, el partit no tenia cap tipus de transcendència; i va predominar “la cordialitat i la camaraderia”. De fet, va acabar amb un empat a tres gols, talment com si els dos equips no haguessin volgut enterbolir l’ambient fraternal. Per cert, el capità del combinat barceloní, que va llançar una pilota al pal en els darrers instants del partit, es deia Franco; un nom ben apropiat pels temps que corrien. Tot i que es tractava d’un enfrontament amistós, el Diario de Barcelona tenia molt clar que el 12 de gener del 1942, la data d’aquell partit i també d’un enfrontament entre la selecció espanyola i la portuguesa, havia de constar “als annals de l’esport hispà com una data gloriosa”. I això perquè representava “la reincorporació de l’esport espanyol al concert internacional després de la nostra santa croada”. Un altre periodista, en aquest cas des de Mundo Deportivo, detallava que aquesta “reincorporació” s’havia produït perquè “el nostre futbol havia quedat desarticulat per les commocions que van agitar la nació espanyola a la recerca del seu benestar i salubritat interior que ara ens permet inspirar un clima sa a ple pulmó”; un subterfugi per no explicar que els militars colpistes havien abocat el país a una guerra civil i havien desfermat una repressió sense precedents. Els temps no donaven per a més.