M’avorreix de manera solemne, l’esport pel qual tantes llàgrimes vaig vessar de nen i tants quilòmetres vaig fer, a les acaballes de la meva etapa formativa, per viure en primera persona. Fins i tot vaig anar a París, el 2010, per assistir a la segona final four que el Barça ha guanyat. L’última i adquirint un deute que, havent-me independitzat, em va ensenyar –quin remei– a existir a un altre ritme.

Diumenge en la prèvia de l’edició gironina del duel d’abans-d’ahir al Palau, la segona meitat del qual començava més d’una hora després del salt inicial (5-3 faltes en el primer i segon quart), apuntava Nico Laprovittola com el jugador a qui s’havia d’estar atent, malgrat que Willy Hernangómez fos el líder dels blaugrana en punts (13,2), rebots (6,2) i valoració (15,2) en la lliga. El de Morón va fer 3 punts i 5 de valoració. El madrileny, 20 i 36. Almenys en el títol d’aquest article sí que l’encerto.

I la geopolítica? Lorenzo Brown va fallar el triple que donava la victòria al Maccabi contra el Barça a Belgrad, l’altra capital europea que vaig visitar, abans que París, també pel bàsquet. Com a mínim no vam haver de llegir allò del Black Friday com quan el 2019 el CSKA trencava la imbatibilitat del Barça al Palau en l’Eurolliga, de la qual era líder. Black és perquè l’economia deixa d’estar en números vermells. Però com s’explica que la FIBA veti Rússia i no Israel? Pel mateix motiu que Brown jugarà a París amb Espanya? Com Megan Gustafson amb la selecció espanyola femenina els dos equips s’hi classifiquen? Ni idea!