Llarga vida...
En el futbol tot va molt ràpid, com a la vida i una mica més. Noranta minuts poden separar els camins de l’èxit i del fracàs i aquest és un sentiment que flotava en el Barça-Porto de dimarts passat. Perquè l’equip de Xavi, la Xavineta, se suposa que ha de treure el Barça de la decadència, la mediocritat i la sequera; que l’ha de tornar al millor aparador del futbol europeu després de dos anys desterrat a l’Europa League, i que l’ha de convertir de nou en un equip campió que emocioni i regeneri l’orgull culer, maltractat pels camps del continent. Una pesant càrrega que l’equip no pot dissimular a vegades i que, davant l’equip portuguès, es va fer especialment evident, perquè sí, necessitava només un punt per classificar-se, però també era a només un mal pas de tornar-se a enfangar. I aquesta angoixa, aquesta sensació d’estar fent d’acròbata sense xarxa, va marcar els futbolistes durant una primera part en què literalment haurien signat l’empat. De fet, la inseguretat, el desconcert i l’aturada mental amb què van propiciar el 0-1 del Porto no suggeria millor banda sonora que el Cant dels ocells amb què el Barça acomiada els seus difunts, com havia fet just abans del partit amb el memorable Terry Venables (DEP).
Qüestió de confiança
No hi ha raó que expliqui que la continuïtat de Xavi fos el tema els dies i les hores abans del partit que ha de permetre al club complir un objectiu. Només la llei del got mig buit. Tampoc hi ha cap argument científic que expliqui per què l’alineació més potent del Barça pot semblar més petita que mai, per què el mig del camp més talentós (Gundogan, Pedri i De Jong) pot ser incapaç de fer sortir l’equip del seu camp amb la pilota controlada o per què un tipus de passada fàcil com De Jong li pot arribar a costar trobar socis per jugar. De la mateixa manera, no hi ha entrenament, ni entrenador, ni poció màgica que obri el petit miracle de capgirar-ho quasi tot, just després del 0-1, fent el que no has pogut fer en els 30 minuts anteriors; és a dir, una sortida neta i decidida, amb quatre o cinc tocs, un u contra u a la banda i una rematada imparable per empatar el partit. Digueu-li ràbia, instint de supervivència o futbol, però el fet és que l’empat va despertar l’equip del seu malson, li va canviar la percepció i l’actitud i també va canviar el partit.
Punt d’inflexió?
El dubte ara és si això és el clic que l’equip i sobretot Xavi estan buscant des de fa setmanes. Si la remuntada davant el Porto, la reaparició del futbol extraviat ja a la segona part, la classificació per a les eliminatòries i la pròpia consciència de l’equip de la seva capacitat seran el punt d’inflexió de la temporada, com ho va ser la passada el triomf a la supercopa d’Abu Dhabi. No trigarem a saber-ho, perquè els dos pròxims partits a l’estadi Lluís Companys, davant els dos equips que millor estan jugant a la Lliga (Atlético i Girona), posaran a prova el dipòsit de confiança individual i col·lectiva dels futbolistes del Barça. El que sembla poc dubtós és que el test d’estrès, a hores d’ara, és millor afrontar-lo apostant clarament per les certeses, per les coses que funcionen, per l’estructura que doni més estabilitat i rendiment i pels jugadors que clarament poden portar el pes. I els elements d’aquesta equació els vam veure quasi tots sobre la gespa en aquest cinquè dia de Champions, que va servir per garantir almenys tres dies més de vida.
