El filial del City
Això del Girona, ja ho sabeu tots, no té cap mèrit. Ho diuen els grans experts del futbol nacional, o sigui, els pobres aficionats dels altres equips. El gran argument existencial d’aquesta nova secta digital és la pluja de milions que suposadament ve del City Group. No són remuntades, diuen, són petrodòlars rematant a porteria. Tant se val si el club té un dels pressupostos més baixos de la lliga. Són comptes falsejats. Enviem-los a segona! El límit salarial no és es més que una camàndula corrupta ideada per Ferran Soriano i companyia. A la presó tots!
Victòries com la de dissabte contra el València tampoc els obren els ulls, per molt que els recordis qui és el propietari del conjunt valencianista. Efectivament, Peter Lim, un senyor amb una fortuna tan desbocada que cada any apareix en la llista de Forbes. La competència del Girona deixa en evidència la seva incompetència durant una dècada. Ha tingut disset entrenadors i el dèficit ja s’enfila fins als 400 milions.
També fa uns mesos ho sentíem dir a alguns seguidors periquitos, impotents perquè també tenen un amo al qual li cauen els milions de la butxaca, i els seus jugadors, en canvi, no fan tres passades bones seguides. Recordem també l’aventura d’Abdullah al-Thani al Màlaga. Va anunciar literalment que convertiria el club en poc temps en un dels grans d’Europa i va posar el City com a exemple. En quina categoria el tenim? A primera federació. Sí senyor. La poderosa multinacional xinesa Wuhan DDMC es va quedar amb el Granada el 2016. Van arribar a jugar la UEFA, però ni tan sols llavors es va remarcar explícitament que els fitxatges venien directament del gegant oriental.
Hi ha altres casos coneguts de propietaris forans que tenen tants diners que no saben què fer-ne. Tenim des del nostre mític Ronaldo Nazario (Valladolid) fins al nord-americà Robert Sarver (Mallorca). Però només el Girona fa trampes. Jo ho deien abans, l’enveja i la calúmnia conviuen. I a aquesta idea, s’hi han d’afegir certs elements que a les Espanyes molts tenen fixats al subconscient quan veuen el Girona tan amunt. Guardiola i Puigdemont són dues personalitats que generen una animadversió gens dissimulada. I tots dos estan, per raons conegudes, vinculats a Montilivi.
Per si en teníem cap dubte, ja ha vingut el jutge García-Castellón per recordar-ho i col·locar-los tots dos en el mateix sac del sumari, o novel·la, de l’acusació de terrorisme de Tsunami Democràtic, que és tot un resum de l’Estat que ens acull tan amablement. I després hi ha, és clar, els que es pregunten per què Míchel ha de parlar català si amb la llengua “que no fue nunca de imposición” ja ens entenem tots.
Tot ve de mirar la classificació i contemplar jornada rere jornada l’equip tan amunt. Era divertit al principi i ara cada vegada els fa menys gràcia. Els mateixos aficionats del Madrid, ara despreocupats, faran bé d’anar a favor del Barça en el derbi del Lluís Companys. Veure per creure. En aquesta situació impossible tothom parla del famós Leicester de la Premier League (2015/16), però em quedo amb la lliga que el Lilla (2021) va prendre al PSG de Mbappé i Neymar. A la llarga, l’entrenador d’aquell equip, Christophe Galtier, va sucumbir als cants de sirena del mateix PSG i ara el tenim a l’Aràbia Saudita.