L’admirable segon pla de Stuani

A hores d’ara ja ningú dis­cu­teix que veure jugar el Girona és un espec­ta­cle. La històrica victòria a Montjuïc és la con­fir­mació de l’assalt al poder de l’equip de Míchel, capaç de lide­rar la clas­si­fi­cació de pri­mera divisió, amb 16 jor­na­des dis­pu­ta­des, al davant dels tres clubs més potents. Els números, aga­fis quin aga­fis, són per treure’s el bar­ret. I la manera de jugar, superar obs­ta­cles i acu­mu­lar gols i punts, ena­mora. Els juga­dors volen, de volar, com expli­cava Qui­que Cárcel després del 2-4 con­tra el Barça. El con­junt blau­grana arri­bava al duel català amb l’espe­rança d’haver tro­bat el rumb, pel bon paper con­tra el Porto i l’Atlético, i en va sor­tir un altre cop deso­ri­en­tat i amb Xavi argu­men­tant que diri­geix un equip en cons­trucció. Res a veure amb el Girona de Míchel, que a l’estiu va per­dre pun­tals com Santi Bueno, Oriol Romeu, Riquelme i Taty Cas­te­lla­nos i que, ja durant la pre­tem­po­rada i amb peces per incor­po­rar, mos­trava símpto­mes d’estar molt ben fet. Tot flu­eix. Una iden­ti­tat for­jada a par­tir d’auto­ma­tis­mes tre­ba­llats i ben assi­mi­lats, clare­dat d’idees, con­ven­ci­ment i con­fiança que li per­me­ten ren­dir en tots els esce­na­ris i con­tex­tos i rela­ti­vit­zar bai­xes de tant pes com el que podíem pre­veure que sig­ni­fi­ca­ria la lesió de Yan­gel Her­rera, o com ho va ser temps enrere la de Tsy­gankov. Savinho és d’un altre nivell, però l’equip també es pot per­me­tre fer anar de bòlit rivals tenint el bra­si­ler apa­gat, com en la pri­mera part a Montjuïc.

En l’onze tipus molt defi­nit que Míchel fa excel·lir, no hi ha lloc per a Crist­hian Stu­ani. Suplent de Cas­te­lla­nos el curs pas­sat, el capità té ara al davant Artem Dovbyk. Però el tècnic té en l’uru­guaià un tre­sor. Pocs davan­ters amb la tra­jectòria de Stu­ani serien capaços d’assu­mir amb tanta cor­recció el seu rol secun­dari. Aporta minuts de qua­li­tat, mai millor dit. S’ha gua­nyat fa temps capa­ci­tat d’amenaça –els cen­trals rivals, després d’haver-se bara­llat tanta estona amb una bèstia com Dovbyk, deuen maleir veure’l entrar– i és el pri­mer que sap molt bé què pot ofe­rir. No podia fer gaire més en l’estona que va tenir al Lluís Com­panys, on va caçar una pilota anant-se a bara­llar amb Araujo que es va con­ver­tir en l’assistència de l’1-3, i va rebre la recom­pensa poètica de tan­car la pri­mera victòria de la història del club con­tra el Barça. El gole­ja­dor per qui es demana una estàtua a Girona va patir com pocs les gar­ro­ta­des que els tan­ca­ven les por­tes de pri­mera –sobre­tot aque­lla final con­tra l’Elx que es va enne­grir quan el VAR el va fer expul­sar– i gau­deix ara de la mera­ve­llosa tra­jectòria de l’equip, encara que sigui des d’un segon pla. Com qui no vol la cosa, ha fet sis gols i dues assistències en 540 minuts de lliga. I amb 37 anys, és capaç, com si fos l’aspi­rant novell que vol treure el cap, de jugar sen­cer un par­tit de copa a Ori­ola i mar­car els gols de la remun­tada –el 2-2 i el 2-3– d’un par­tit que s’havia com­pli­cat.

Amb un con­tracte llarguíssim, fins al juny del 2026 –tindrà 39 anys fets a l’octu­bre–, que es va dife­rir quan el club no podia assu­mir el seu sou i que va pro­vo­car algun estira-i-arronsa fa uns mesos, fa de mal dir com ges­ti­o­na­ran la recta final. Quan dirà prou. Acabi com acabi, serà una lle­genda. L’és. I cada dia ofe­reix una lliçó. Jugant tot un par­tit o 20 minuts. A Los Arcos o al Lluís Com­panys. Con­tra un equip de segona FEF o con­tra el campió de lliga de pri­mera. Sí, Stu­ani és un tre­sor.