L’entrenador
Fa poc arribava als meus ulls un vídeo que potser té uns anys i en el qual l’italià Ettore Messina reflexionava, més o menys, sobre què és el millor que li pot passar a un entrenador. Per mirar d’explicar-se, feia servir paraules d’un altre gegant del bàsquet: Zeljko Obradovic. Diu el serbi, segons el seu amic Messina, que la millor virtut d’un entrenador és que els teus jugadors confiïn en tu. L’italià matisava: “Em conformo que m’escoltin.” El vídeo m’ha retornat a l’època en què intentava dirigir equips de bàsquet. I a la importància de la confiança que un entrenador ha de generar però també ha de tenir en si mateix. Perquè sovint ha de prendre decisions en qüestió de dècimes de segon, que no té temps de comentar, i molt menys de consensuar. La solitud de l’entrenador, per molt que l’equip hi mostri confiança cega, és intrínseca a la seva feina. En la derrota, no es pot evitar sentir un grau de responsabilitat suprem, fins i tot quan estàs envoltat d’uns quants tècnics ajudants. En algun moment t’assaltarà la idea que si haguessis pres aquella altra decisió, en lloc de la finalment elegida, potser ara seguiríeu tots fent salts d’alegria. I malgrat que no tens cap garantia que la via descartada t’hagués dut a la victòria, ja ningú et podrà treure el sentiment d’haver errat o fracassat.
Per sort, també s’ha de dir, la solitud de l’entrenador reverteix en molts moments. Si faig un repàs mental dels meus anys a les banquetes –la majoria, en bàsquet de formació–, encara m’emociona el record de gestionar grups, de dirigir, d’educar i, també s’ha de dir, d’estimar. Qui no ha dirigit grups, del perfil o la disciplina esportiva que sigui, no sap com es pot arribar a estimar aquelles persones. El simple fet que uns pares i mares et confiïn allò més preuat que tenen –tornem al valor de la confiança– ja val més que totes les victòries esportives i personals acumulades. Joan Cruyff deia que ser primer entrenador no és agradable, que més aviat és fotut –també recomanava enviar els presidents a fer punyetes per poder resistir–. Tots els entrenadors professionals poden descriure a la perfecció la sensació de solitud. No procurin entendre-ho si no ho han viscut. Fins i tot quan s’encadenen victòries, hi ha moments de soledat. No diguem ja en la derrota.
No fa ni un mes que vaig poder mantenir una interessant conversa, informal, amb dos entrenadors joves de futbol en els quals confio. Van ser els dos primers entrenadors que va conèixer el meu fill quan, amb quatre anys, es va estrenar en el món de l’esport de competició. Diguem-ne que uns anys després no ens hem perdut la confiança, o això crec jo. Aprofitant la llibertat que em dona que ja no siguin els entrenadors de l’hereu, els comentava algunes discrepàncies que tinc amb la forma en què actualment, al meu parer, està concebut el futbol formatiu, com ara la importància del marcador, el joc per posicions, el poc pes de la tècnica individual, l’anul·lació de la creativitat del jugador, l’excés de pressió cap a les criatures... Em van donar la raó en la majoria de coses que els apuntava però automàticament em van recordar que tot plegat està molt bé, i que d’acord, que és un error majúscul el valor que es dona al marcador, però que si perden tres partits seguits, són ells els que van al carrer. En vaig extreure dues conclusions: en primer lloc, que el significat de la solitud de l’entrenador és el primer que s’aprèn quan t’hi dediques, i, en segon lloc, que, per sort, sempre ens salvaran les relacions humanes heretades de cada etapa.