Dos mons
El barcelonisme hauria d’estar celebrant que aquest any sí, que dilluns que ve la boleta del Barça no serà al bombo depriment de l’Europa League com els últims dos anys, sinó al dels setze millors equips del continent; que el primer lloc de grup en principi facilita un millor sorteig en els vuitens de final, i que ara té un parell de mesos de marge per madurar una mica, elevar el nivell i veure fins a on arriba aquest equip. Però no. Els culers han creuat el Rubicó amb l’angoixa pintada a la cara després de veure com el seu equip perdia lamentablement al camp de l’Anvers, tres dies després de caure estrepitosament a Montjuïc contra el Girona. Habemus crisi. Ja fa dies que Xavi Hernández té el focus a sobre, en part perquè ell mateix l’ha buscat per apartar-lo dels jugadors, però ara ja no té només el focus, ara ja té la diana, i els projectils apunten a la seva capacitat per capitanejar aquest Barça i fins i tot al seu crèdit com a entrenador. Els mateixos que ara fa dos anys l’invocaven com el messies mentre crucificaven Ronald Koeman, ara ja tornen a empunyar els claus i el martell disposats a repetir el sacrifici. I la veritat és que no pinta bé.
Elles i ells
Una pila de culers es van reservar la tarda de dimecres disposats a cruspir-se una ració doble de Barça i de Champions davant la tele –primer, les noies; després, els nois–, però el que van viure va ser un atac de bipolaritat. A les set, un Barça imperial, que funciona com un rellotge, amb talent, equilibri, planificació, amb una idea de joc omnipresent, uns automatismes perfectament instal·lats, el dipòsit de confiança ple i una velocitat de creuer que li permet sobrevolar la lligueta (5-0 al Benfica, 1-3 a l’Eintracht, 0-6 al Rosengard), fins i tot sense Alèxia, Mapi, Paredes i Rolfö, rumb cap a una probable cinquena final consecutiva. A les nou, en canvi, un Barça empetitit, angoixat, desorientat, amb jugadors top a anys llum del seu nivell, amb errors impropis que arrosseguen l’equip costa avall, amb un futbol que distorsiona la partitura d’aquest conjunt i del seu entrenador fins a resultar irrecognoscible, amb un rendiment molt per sota del que tocaria i, finalment, amb una derrota indefensable contra l’únic equip de la competició que fins ahir havia perdut tots els partits de la lligueta.
Qui marca la línia?
De portes enfora, el món s’acaba. De portes endins, tot sembla calma, unió i propòsit d’esmena. Són dos mons diferents, però estan condemnats a trobar-se. I l’evidència és que fa un any hi havia un rumb, una velocitat, una evolució, una continuïtat i una coherència, i tot allò s’ha esvaït. El que havia de ser un pas endavant en el joc i en l’evolució de l’equip, enriquint el grup amb cinc fitxatges que sobre el paper equilibraven la plantilla i elevaven el nivell, s’ha convertit en involució i passos enrere, sobretot en la intensitat i la fiabilitat defensiva de l’equip, però també en la cohesió, la regularitat i, finalment, el rendiment. La temporada està viva, però l’equip està catatònic. Segur que Xavi també ho veu, per molt que es negui a verbalitzar-ho. La pregunta innocent és si té detectat el problema i té un pla per resoldre’l. La pregunta punyetera és si el tècnic té allò que el mateix Johan Cruyff li va dir un dia que calia tenir per ser entrenador del Barça, que és lideratge, personalitat i autoritat per marcar la línia, a dins i a fora.
