Xavi ha dit prou i ha trepitjat per no ser trepitjat, i és que després de setmanes de blanquejar l’aburgesament d’estrelles sense llum, ha decidit viure; i si ha de morir, doncs que sigui essent fidel a si mateix: fugint de la deriva en què el discurs anava per un costat i els fets per un altre. Ara sí Xavi, ara sí que et comencem a reconèixer.

Fins abans del partit contra l’Almeria, Xavi anava vertebrant una sortida amb el rostre servil de qui l’han ventilat per protegir els privilegis dels de sempre, i per això, l’afició en bloc celebra el cop de puny a la taula de qui és més culer que el pal de la bandera i ha dit fins aquí podíem arribar. Si Xavi és fidel a si mateix el seu final no estarà tan a prop perquè les responsabilitats aniran més repartides, o sigui, Laporta i Deco hauran de donar la cara per portar jugadors amb ganes de rebre petons als peus a canvi de res.

De totes maneres, a partir d’ara s’haurà de veure si és capaç de fer el salt de les paraules als fets, que apunten principalment a l’apatia d’un Lewandowski més preocupat a fotre crits a tothom menys a si mateix, i un João Félix que viu com si el món estigués amb deute amb ell. Només dos? Clarament no, però és evident que qui s’erigeix com a pal de paller acaba arrossegant a la resta en una manca d’actitud realment desesperant.

Així doncs, Xavi ja ha fet el primer pas, ha mogut el galliner per estructurar de nou les jerarquies internes, ara toca veure si ho ha fet perquè realment es veu capaç de fer una sotragada històrica que estableixi un nou ordre a dins la plantilla, o senzillament, ho ha fet sense gaire esperança, com a acció necessària perquè si salta pugui fer aquell acte tant de cunyat de mirar amb rostre de qui no té res a perdre i dir: Ja us havia avisat.