Ja ho sabem, any nou vida vella, encara que a vegades fem petits voluntarismes per girar dinàmiques difícils de combatre: som en la mesura que fallem les grandiloqüències dels nostres impossibles. Per tant, per incitar al fracàs grupal, aquí va la llista de 10 propòsits aplicables al Barça de cara a aquest 2024, sabent evidentment que el Barça és el club de l’hauríem de fer però hem de salvar el dia a dia. Comencem.

1. Tornada al Camp Nou. Prevista pel novembre del 2024, és necessari que s’acompleixi perquè anar d’Erasmus està bé si és a una ciutat llunyana on els pares no et controlen i, per tant, no hi ha marge de comparació amb el que feies quan estaves a casa: bàsic per polir una autoestima culer un xic inestable.

2. Homenatge a Messi. Els amors destinats a durar tota la vida necessiten escriure un desenllaç a l’altura del que s’ha compartit, o sigui, les grans històries amb finals rodons ens reconcilien amb el sentiment d’absència un cop cadascú ha seguit el seu propi camí. No ens enganyem, aquest homenatge el necessita més el Barça que Messi.

3. Noves jerarquies al vestidor. El líder ha de ser l’entrenador i des d’aquest lideratge s’impregna a líders naturals al terreny de joc, mai al revés: els lideratges únics al camp acaben essent governs dèspotes de cara a l’entitat, i no ens enganyem, només surt a compte si el personatge en qüestió és Messi.

4. Fer caure el tabú del cas Pedri. Parlem-ne, no passa res, tenim un jugador clau per l’esquema de l’equip que ha jugat el 50% dels partits de lliga de les darreres dues temporades i mitja, mentre un tal Dembélé va jugar el 64% dels partits de lliga de les seves tres darreres temporades amb el Barça. A més, els dos tenen un punt comú preocupant: l’opacitat del seu entorn quan es tracta el possible motiu de la seva propensió física a lesionar-se. És un tema.

5. El president no ho pot decidir tot. La millor qualitat de Laporta acaba essent el motiu pel qual Laporta acaba fent mal a Laporta. Ser valent i confiat no pot ser sinònim d’autosuficiència i, sobretot, de posar al teu voltant gent que no et portarà la contrària. És el propòsit més impossible de tots però bé, a casa sempre em deien que si servia perquè em quedés tranquil doncs podia escriure a la carta de Reis que volia un gos.

6. Replantejar la secció de bàsquet. Només volem relat, saber cap on anem, què es vol intentar i, sobretot, tenir una visió realista de les aspiracions de la plantilla: ens conformem amb saber.

7. La no continuïtat de João Félix. Sempre que no passi a ser un jugador el 80% dels partits i no només quan vol venjança contra qui considera que el va tractar injustament. Si continués amb aquesta deriva apàtica i seguís al club, es veuria clarament el que podem intuir amb certs moviments: el criteri esportiu del Barça és el del seu representant.

8. Objectius realistes. L’optimisme institucional no pot ser la hipoteca emocional sobre la qual ha de sobreviure el primer equip. Siguem realistes perquè parlar com si estiguéssim en el 2010 desperta un realisme màgic absolutament nociu per a la pau de l’equip tècnic a l’hora de treballar: no volem polítics, gràcies.

9. Caure a Europa amb el cap alt. No demanem guanyar la Champions, no exigim arribar a les darreres eliminatòries, només la il·lusió de veure’ns de nou en uns quarts de final donant guerra contra un dels grans. Això seria propi d’un equip amb la correcta construcció.

10. Visca el Barça. Que mai falti encara que els nou punts anteriors caiguin gradualment en l’oblit.