Molt més que un derbi
La rivalitat entre l’Espanyol i el Barça té unes arrels profundes i unes motivacions que sobrepassen l’àmbit estrictament esportiu. Hèctor Oliva, en un llibre recent titulat RCD Espanyol. Història d’un sentiment (Base, 2017), rastreja els orígens d’aquesta confrontació i parla d’una “tragicomèdia en tres actes, que es va anar desenvolupant a mesura que els clubs creixien i que el futbol s’anava convertint en un fenomen de masses”. El primer d’aquests actes es va produir el 1912, quan la federació va atorgar al Barcelona l’organització de la copa del Rei, tot i que l’Espanyol s’havia proclamat campió de Catalunya i tenia dret a jugar-la. L’agror d’aquell gest es va dirimir en un doble partit, que l’Espanyol va guanyar per un global de 5 a 0. El segon acte es va viure arran de la denúncia de l’Espanyol al Barça per alineació indeguda d’un jugador d’origen filipí en el campionat de Catalunya del 1916. El tercer acte, finalment, va esclatar arran del cas Zamora, un porter que va passar de l’Espanyol al Barça i del Barça a l’Espanyol després d’expressar públicament el seu desig “d’oblidar un error de jove”.
En qualsevol cas, seria innocent pensar que la rivalitat entre els dos clubs neix d’aquells episodis de greuges esportius o d’altres que es van anar acumulant amb el pas dels anys, o, fins i tot, explicar-ho tot per la competència local, en què dos equips es disputen el domini en una mateixa ciutat, tal com passa a Madrid entre l’Atlético i el Real Madrid i a Manchester entre el City i el United, per posar-ne només alguns exemples. En el cas del Barça i l’Espanyol, hi va haver, de bon començament, un xoc clar d’identitats, i és molt complicat desempallegar-se’n malgrat que al Barça hi hagi hagut aficionats manifestament espanyolistes i, a l’Espanyol, alguns que s’hagin vinculat al catalanisme o a l’independentisme.
La identificació dels uns amb Espanya (o amb l’espanyolisme, si es vol) i dels altres amb el catalanisme (o amb Catalunya) es remunta a principis del segle passat. En algun altre capítol d’aquesta sèrie hem explicat que mentre que l’Espanyol maldava per aconseguir el títol de “reial”, el Barça no deixava de fer gestos amb el catalanisme, una aliança que es va estrènyer durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera. El 1924, arran de les noces d’argent del club, la revista Xut! recordava que “el gloriós FC Barcelona d’aquesta època és ben exòtic. Al llarg dels anys es va catalanitzar, i vint-i-cinc anys de constància li han permès comprar el poble”.
El 1939, amb la victòria franquista, l’equip de les Corts es va convertir en el club que calia “espanyolitzar per complet”, tal com es podia llegir en un informe de la Prefectura Provincial de Propaganda, mentre que l’Espanyol va esdevenir el que concentrava les essències pàtries. En aquelles dates, el president de l’Espanyol, Genaro de la Riva, escrivia una carta al de la federació catalana en què reconeixia que havia assumit el càrrec “per evitar que el Club Deportiu Espanyol pogués arribar a ser dirigit per gent antiespanyola”. La imatge del club de les Corts era totalment contraposada. En una carta que va adreçar el cap de la policia de Barcelona, Luis Martí Olivares, al cap de la direcció general de Seguretat a Madrid, José María Finat y Escrivá de Romaní, es reconeixia obertament que “el FC Barcelona sempre ha fet política, en un principi catalanista i, des de fa molts anys, francament separatista.”
Malgrat tot, durant els anys de la dictadura, la rivalitat entre els dos clubs va passar a un segon terme en benefici de la que van protagonitzar el Barça i el Madrid. El primer es va convertir en un dels espais en què es podia concentrar més gent al voltant de la idea de país, mentre que el Madrid, sobretot a partir de les victòries en la copa d’Europa, va esdevenir una plataforma de propaganda del règim a l’estranger. Tot i la preponderància d’aquesta rivalitat, el torcebraç entre els dos equips catalans es va mantenir, i fins i tot va prendre una nova dimensió. L’arribada de nous immigrants a partir dels anys cinquanta i seixanta va fer que l’Espanyol es convertís en un refugi per a alguns d’aquests. Manuel Vázquez Montalbán, fill de treballadors gallecs establerts a Catalunya, va deixar escrit: “El Barça va esdevenir el símbol de la posició política de la burgesia nacional i de la petita burgesia catalana fins a la Guerra Civil; després, es va convertir en l’única forma d’expressió el·líptica d’un conjunt de sentiments. La prova principal d’aquesta afirmació rau en el fet que els immigrants integrats són seguidors del Barça, mentre que els no integrats, de l’Espanyol.” Sigui com sigui, per a molts seguidors del Barça l’equip de Sarrià representava (i encara ho continua fent) l’enemic interior a combatre, o, dit d’una altra manera, “l’espectre del centralisme a la seva pròpia casa”.