De vegades ve de gust quedar embadalit mirant a la televisió un espectacle estètic i pausat com l’snooker. Tapet verd, taula enorme, quinze boles vermelles i sis de colors i partides que poden durar hores. Hi ha tants estils de joc com jugadors, però n’hi ha un que s’eleva molt per sobre de qualsevol altre: Ronnie O’Sullivan.

O’Sullivan és el millor jugador de la història de l’snooker. No els vull avorrir amb dades, però només com a tastet podem dir que té 48 anys i encara és el número 1 en la classificació mundial. A principis de desembre va guanyar el campionat del Regne Unit i es va convertir en el jugador més veterà a aconseguir-ho. Fa 31 anys, als 17, ja va aconseguir ser el més jove a guanyar-lo. Però, entremig, no tot han estat flors i violes.

El geni ambidextre destaca pel seu estil i per la seva actitud, però no per la seva estabilitat mental ni anímica. El seu joc és el més agraït per a l’espectador: ràpid i a l’atac. Quan està inspirat, que és gairebé sempre, és letal i implacable com un felí a la sabana: quan arrenca, la presa ja pot córrer, que sap que aquell és el dia de la seva mort. En el cas del jugador rival, sap que és el dia de la seva derrota. En canvi, quan no està fi, sembla que no tingui la capacitat, ni les ganes ni la concentració per tancar-se, defensar i aguantar.

Com la majoria dels jugadors excepcionals en el seu esport, és un talent natural. Es podria comparar amb Messi, Valentino Rossi i Eddy Merckx, per parlar de tres dominadors indiscutibles durant anys i panys en el seu esport. Això no vol dir que no s’hagin d’entrenar tantes hores com qualsevol altre. En l’esport d’alta competició, una mitjania que s’entrena moltíssim gairebé sempre guanyarà un talent natural que ganduleja. Ara bé, si el talent s’entrena és quan pot començar la llegenda.

I O’Sullivan és una llegenda des de fa anys, en diversos sentits. El primer i principal, sobre el tapet: si ell juga un torneig, té molts números de guanyar-lo. A més, és el jugador que tothom vol veure, i per això li reserven els millors horaris. També ho és en les entrevistes, en les quals no té pèls a la llengua a l’hora de parlar dels rivals o d’ell mateix, normalment amb una autocrítica ferotge. Com molts altres billaristes britànics, no prové precisament de les capes més altes de la societat. El seu pare va estar a la presó gairebé dues dècades condemnat per assassinat, i la seva mare també va tenir problemes amb la justícia. Ell ha lluitat tota la vida contra els seus dimonis personals, sobretot el consum d’estupefaents i la depressió. I ha reconegut que l’entrenament de billar, amb hores i hores de solitud repetint moviments, no és el que més ajuda a tenir un estat anímic lluminós.

Fa uns anys que tot sovint anuncia que es retirarà, que ja li fa mandra anar als tornejos. Que li agradaria viure en una granja, sortir a córrer de bon matí i gandulejar la resta del dia. I alguna temporada s’ha retirat. Però al final sempre torna al tapet. Potser té dies incomprensiblement dolents, però la majoria són absolutament brillants, jugant amb una facilitat a la qual no s’acosta ningú. Aquesta setmana es juga el Masters, el torneig que només juguen els setze millors del món. Una nova oportunitat per agafar-s’ho amb calma, a casa o al bar, i veure com el millor del món continua embocant les boles a les troneres amb seguretat, precisió i, com en els escacs, preveient les properes tres jugades. Un espectacle televisiu allunyat del ritme frenètic del món, un plaer per a sibarites que es puguin permetre no tenir pressa.