Els Dodgers, el nou Evil Empire
Els New York Yankees són el colós esportiu que té més aficionats arreu del món sense que ells, però, en siguin conscients del tot. Aquesta contradicció és així perquè són milions els habitants repartits entre Connecticut, San Francisco de Macorís, Xangai o Palautordera que dia rere dia surten de casa amb una gorra amb el clàssic NY estampat al front, tot i que ens hi podem jugar un arròs que el 90% d’ells seria incapaç no ja de dir el nom d’un sol jugador dels Bronx Bombers, sinó de ni tan sols identificar aquell logo icònic amb un equip que és aristocràcia pura en el beisbol planetari. Perquè els Yankees són sinònim d’això, de poder i noblesa, la que atorga la història que escriuen els Babe Ruth, Mickey Mantle, Joe DiMaggio o, més recentment, el Core Four de Derek Jeter, Andy Pettitte, Jorge Posada i Mariano Rivera. Jugadors elevats a la categoria de llegenda per autors com ara Gay Talese i que escriuen el llegat d’una franquícia que és adorada i odiada a parts iguals. D’aquí que no siguin pocs els que coneixen els Yankees com The Evil Empire.
Esportivament, però, els de Nova York viuen enclotats en un forat des de les últimes World Series que van olorar, cap al 2009 ja. Massa temps, massa, sense alçar el títol per a una institució acostumada a caminar per la vida amb el cap ben alt, i que ara ho ha de fer més aviat cot. Ja se sap, a més, que en l’esport la malastrugança d’un acostuma a ser sinònim de la sort del costat. I, si aquest és un rival acalorat, el tràngol fa de més mal empassar. I, en el cas que ens ocupa, Los Angeles Dodgers han comprat tots els números per construir un equip que aspira a ser hegemònic no només en l’aspecte competitiu, sinó per ocupar el tron del regnat emocional del beisbol i convertir-se en els seus nous vilans. I això ja és un tema seriós. No fa gaire parlàvem aquí mateix de les expectatives de Shohei Ohtani d’assolir un contracte rècord en la història del mundial, i en un moviment tan audaç com impetuós els de LA han acabat fitxant-lo per una xifra sobrenatural (700 milions per 10 anys) amb un contracte en què el pagament, a més, es farà en diferit per donar més espai salarial a la franquícia per sumar més talent. I, així, també han anat caient Yoshinobu Yamamoto, que debutarà en les Majors amb 325 milions per 12 anys al sarró, Tyler Glasnow o Teoscar Hernández. Una col·lecció de nous cromos envejable que s’afegeix a un roster on ja feien cua Walker Buehler, Will Smith, Freddie Freeman o Mookie Betts. Tot plegat fa una plantilla de somni, amb la qual els Dodgers ja no només passen a ser candidats unànimes a les World Series, sinó que caldrà exigir-los que s’erigeixin en dinastia. Tot el que no sigui això serà un fracàs. I compte, perquè el beisbol és un esport capriciós en què tenir la plantilla més ufanosa no garanteix, en absolut, el camí a l’èxit. I, si no, que aixequi el dit qui va veure venir a començament de temporada que els Texas Rangers aixecarien la copa. Ningú, oi? Doncs això. Ara bé, guanyin o perdin, una cosa ja han aconseguit els Dodgers, a més de vendre més gorres: passar a ser els més detestats. I això sol ser sinònim de respecte o por. La que no fan ara mateix els Yankees, malgrat que amb Juan Soto s’han guanyat una mica de respecte.