No fa cap mandra
Els pares i mares amb fills que practiquen un esport que els obliga a competir els caps de setmana hem hagut de respondre mil i un cops a la pregunta: “I no et fa mandra dur-lo a entrenar, i anar amunt i avall els caps de setmana?” La meva resposta no pot ser més contundent: “No.” I un no en majúscules, si m’ho permeten. Encara més, m’he fet un tip de conèixer adults que gaudien més que la mateixa canalla, amb aquest trànsit constant entre l’escola, la llar i el terreny de joc o la pista poliesportiva. També n’he conegut l’altre extrem, és cert, el dels pares que no permeten que els seus fills despleguin una activitat competitiva per estalviar-se el tragí setmanal. Ells s’ho perden. La llàstima és que els menuts també. Suposo que gaudir de l’agenda extraescolar dels fills és més comú entre la classe treballadora, que al cap i a la fi és la mateixa a la qual els partits dels dissabtes o diumenges no impedeixen esbargir-se a la segona o tercera residència perquè, senzillament, no en tenen. Ni s’han de barallar amb el jove esportista que no vol marxar de viatge en ple mes de febrer i saltar-se un partit, perquè aquests pares difícilment podran improvisar unes vacances fora de les pactades amb l’empresa durant els mesos d’estiu.
A banda d’això, i més enllà de les consideracions de classe social, soc de les que defensen que aquesta manera de viure –perquè desemboca en una manera de viure, si sumes les hores que hi dediques– acaba enfortint les relacions entre els pares i els fills. Amb el meu pare, per posar un exemple proper, hi tinc i hi he tingut sempre una connexió especial. Penso que en part és conseqüència de les infinites hores que vam passar sols –la mare treballava els dissabtes– recorrent carreteres infinites que ens transportaven fins a camps de bàsquet i pistes d’atletisme. Les llargues estones al cotxe, multiplicades quan el calendari de competició et du a descobrir bona part de la geografia catalana, es tradueixen en diàlegs i instants que difícilment tenen lloc enmig d’altres rutines diàries. Tinc una amiga amb un fill adolescent que sempre que pot va en cotxe a recollir el seu fill a l’institut. Ell podria tornar a casa en transport públic, però ella, la meva amiga, explica que durant aquells quinze minuts el seu fill es transforma i fins i tot, sorprenentment, abandona el món dels monosíl·labs i s’avé a parlar de les seves coses. També puc assegurar que dur el teu fill o filla a uns quants quilòmetres de casa, acompanyat d’altres membres de l’equip, és una bona oportunitat per descobrir com es relacionen entre ells o com es comporta quan està relaxat i content. La sorpresa està assegurada, ja em poden creure.
No puc parlar dels pares i mares que dediquem hores i hores a l’activitat esportiva dels fills sense fer referència a un dels principals pilars que, malgrat comportaments puntuals que provoquen ganes d’engegar-ho tot, sostenen l’estructura humana que formen les famílies implicades. L’esport és un dels àmbits més universals, i fruit d’aquesta característica ho és també la barreja social que s’hi troba. Sobretot al futbol, m’atreviria a dir. Així que any rere any fas amistats sinceres i duradores amb gent amb qui pensaves que no t’unia absolutament res, un fet que ens fa a tots més tolerants davant el que crèiem diferent. Finalment, no m’oblido de les criatures: l’esport col·lectiu complementa la seva educació, reforça alguns valors i els manté en bon estat físic. Ah, i provoca que es vagin buidant d’energia i els venci la son una mica abans del que ho farien sense haver-se entrenat o haver jugat.