Quanta terra necessita una persona?
L’excel·lència i la bellesa maregen i ens fan perdre el senderi. Ens hi acostumem amb tanta facilitat que donem per suposat que han d’existir perquè sí, com per art de màgia. Mentre ens atipem, obviem el treball ocult carregat d’un esforç silenciós que ens ha permès assaborir l’exquisidesa. Insaciables per naturalesa, ens obcequem a posseir més i més. Tolstoi, en la història tràgica del camperol Pajón, protagonista del conte Quanta terra necessita una persona, va cosir el símbol de qui és feliç perquè no té terres fins que li apareixen sibil·linament les temptacions que ens precipiten a haver d’escollir entre la vida senzilla i serena o l’ambició d’acumular més enllà de la lògica i dels límits personals, tot esquinçant-nos l’ànima.
L’esport, metàfora de vida en la qual la derrota no es valora ni es dignifica com es mereix, no s’escapa de l’ambivalència que embolcalla l’excels. Per això el que té mèrit no és guanyar una vegada per capritx del destí, sinó estar en condicions de guanyar any rere any. A Girona, emborratxats de gaudi futbolístic, han sorgit veus criticant l’equip amb l’empat i gràcies d’Almeria. Perdre els orígens t’encamina a ser injust, cruel i propagar bestieses. A tothom li agrada guanyar sempre, però no podem oblidar els infinits anys de desert en què Montilivi era un cementiri futbolístic. Per cert, a l’inici de lliga l’Almeria era un rival directe i avui, en canvi, ens ho passem a meravella gaudint del futbol.