‘Blue monday’
No hi deu haver pitjor dia per tenir una visió optimista del present i el futur que el Blue monday, el dilluns de la tercera setmana de gener, considerat per molts el dia més trist de l’any. Agafin aquesta X i elevin-la a l’enèsima potència i possiblement s’aproximaran al grau de pessimisme amb què es va llevar el barcelonisme dilluns passat i fins avui, estabornit, emprenyat i frustrat per la final de supercopa que va jugar el seu equip a Riad. I no tant per una derrota raonablement pronosticable pel bon moment del Madrid (20 partits sense perdre), per l’últim clàssic jugat a Montjuïc (1-2) i per l’escassa fiabilitat del Barça aquesta temporada, com per la catifa vermella que l’equip blaugrana va posar a l’etern rival des del minut 0 de la final, pel KO tècnic que va encaixar en quasi totes les fases del partit i per la dimissió col·lectiva, mental i futbolística, que va protagonitzar el gruix de l’equip en el pitjor partit de l’era de Xavi. Això és tocar fons.
Xavi o Xavi
No és fàcil d’entendre el daltabaix d’un equip que havia iniciat una nova era amb l’exhibició de fa un any en el mateix escenari i contra el mateix rival i havia guanyat una lliga amb autoritat. Caldria ser a dins per tenir totes les claus, però com a mínim hi ha dues evidències a les quals agafar-se. La primera és que tant els jugadors com el col·lectiu (tècnic inclòs) estan molt per sota del nivell i el rendiment que sabem que poden oferir, perquè ja ho han fet. I la segona és que alguna cosa dins el grup està dinamitant tot aquest potencial. El discurs de Xavi parlant d’autocrítica, de corregir errors o actituds i de construcció d’equip pot ser honest i tenir sentit, però no ha tingut resposta al terreny de joc, ans al contrari, i ara ja ha caducat. I aquest és, en si mateix, el pitjor ultimàtum per al tècnic i per al projecte que lidera. Molts culers no dubtarien ja a sacrificar-lo, de la mateixa manera que van sacrificar Ronald Koeman abans. Però cap d’aquests culers –tampoc el president Laporta– té una solució alternativa viable que resolgui a curt termini les mancances de la plantilla, la crisi econòmica del club, la immaduresa de l’equip i les urgències per tornar a l’elit. Tan fàcil era pujar a la xavineta fa un any o en fa dos com ara cridar Xavi out; facilíssim, però els problemes continuen allà.
Decisions
Va ser el mateix Xavi qui fa algunes setmanes va anunciar que havia arribat l’hora de l’entrenador. La qüestió és l’escàs marge de maniobra que té i que ell mateix s’ha donat fins ara. Per una banda, ha assumit el rol d’home de club i ha tancat files amb Laporta malgrat l’adeu de Mateu Alemany, el de Jordi Cruyff o els fitxatges de club (João Felix, Vitor Roque) que ni responien a les seves prioritats (Zubimendi...) ni tampoc li han resolt cap dels problemes importants que té, com són la falta de gol, la inconsistència de la pressió alta o la falta d’equilibri defensiu. Per altra banda, també ha tancat files amb els seus jugadors, protegint-los i excusant-los abans que responsabilitzar-los tot i que fa massa temps que li fallen en qüestions d’abecé, de rendiment i de competitivitat de l’equip. A Xavi Hernández ningú li ha d’explicar què està passant. L’evident involució de l’equip parla per si sola i li marca el camí del canvi. Canvi de criteris, de dinàmiques internes i fins i tot d’apostes individuals i tàctiques. És rebel·lar-se o assumir el fracàs.
