Força, Unionistes
Tot i que remet al de la desapareguda Unión Deportiva Salamanca a la qual el club només vol homenatjar amb la convicció que és insubstituïble en contra de les pretensions del rival local, Salamanca UDS, que ocupa l’Helmántico, el nom d’Unionistes potser no feia previsible la rebuda en català al FC Barcelona: “Benvingut a Salamanca, una ciutat hospitalària que està orgullosa de rebre un dels millors clubs del món.” Seguint amb la broma, tampoc que juguin en un estadi anomenat Reina Sofia, si bé no és de propietat (ho és de l’Ajuntament) i s’hi van haver d’acollir fa tres anys quan no van poder continuar al camp Las Pistas. El cas és que, dos mesos després del tancament per deutes de la UDS, part dels que n’eren socis i potser més aficionats van fundar Unionistes Salamanca amb l’esperit del futbol popular: tots els seus socis, sense jerarquia, en són els propietaris i, per cert, van finançar sense ajuda municipal els 300.000 euros que va costar l’herba natural exigida per competir a primera RFEF, creada el 2021 substituint la segona B, que abans era la tercera divisió.
El cas és que Unionistes, amb la dignitat de la seva modèstia, m’inspira simpatia, i és així que, quan Álvaro Gómez va marcar un gran gol en el minut 30, vaig sentir un cert desig que guanyés l’eliminatòria de la copa. O potser és perquè, jugant el Barça tan malament durant bona part del partit, vaig pensar, en contra de la meva idea que del pitjor no en surt res de bo, que potser convenia la derrota.