La dimissió avançada de l’entrenador del Barça després que la derrota d’ahir el faci entrar, precipitadament, a la llista dels despropòsits blaugrana, ens hauria de fer pensar si no ens cal, a tots plegats, una mica més de calma.

D’entrada, sí, certament, hem tingut un començament d’annus horribilis (sí, senyora aristocràcia, la plebs que projecta en una pilota la ràbia de la vostra reial protecció de la cobdícia jeràrquica, també, i amb més justícia, pot fer ús dels llatinismes). Sí, perdre ahir per 3 a 5 fa entrar el partit contra el Vila-real a la llista vergonyosa dels partits del Metz, del Bayern... i d’aquests darrers que, com aquell qui diu, en quatre dies han fet perdre al club la Supercopa, la Copa i la Lliga espanyoles i, espera’t, que ve l’eliminatòria del carro gros d’Europa.

Fa pensar, d’entrada, en l’anunci de Víctor Valdés, mesos abans que l’especulació es fes bullir, ella mateixa, l’olla i d’alguns altres casos, alguns de ben recents (pocs, però, pel que convindria) en què membres del club (jugadors i gestors) han, diguem, fet un pas al costat per intentar desactivar allò tan conegut com “l’entorn” –que no deixa de ser un eufemisme per protegir-nos a tots plegats de les demandes judicials que ens caurien si poséssim nom i cognoms a tot el reguitzell d’aprofitats, vividors i lladres que representen i protegeixen tan bé l’entramat general que ens governa. No, que no ens enredin, el Futbol Club Barcelona és més que un club tant per les nostres expansions comunitàries com per a les forces que ens les reprimeixen (d’aquí i de fora).

Heroïcitats o febleses a banda –que cadascú se sap amb quines fortaleses compta– l’anunci de Xavi desactiva la pressió interessada dels qui s’enriqueixen escalfant l’opinió pública tot exposant a l’aparador la necessitat dels fitxatges. Ja hem anat a escola i no ens mamem el dit: ja sabem que el primer pas per xuclar la comissió d’una bona venda és crear la necessitat de compra. I aquí, als voltors de la premsa de “l’entorn” la salivera se’ls ha solidificat al bec, més que a la boca.

Que Xavi plegui, un cop sortits d’aquesta sordidesa de la cobdícia a què ens referíem (perquè parlar de lliure mercat, en el sistema legislatiu d’acumulació de capital on vivim, ja és un insult intolerable), ens hauria de fer pensar que no es tracti de l’estratègia d’un senyor que, com que la necessitat de vendre’s un ronyó per sobreviure no l’obliga (com a la immensa majoria de culers del món) es pot permetre el luxe d’actuar com tot un barcelonista i protegir el retorn del Club a la seva essència –allò que la carrincloneria moderna va batejar com a “brots verds”, quan parlava de sortir de ja no recordem quina de les mateixes crisis econòmiques que ens foten sempre.

Perquè la sortida anunciada per Xavi ahir, si posa alguna cosa en relleu i aclareix res és que la solució a l’enorme lladronici, per acció, omissió o estupidesa superlativa, de les darreres direccions del Futbol Club Barcelona, del capital econòmic, social i significatiu del Barça passava per fer entrar en una mateixa equació el control de la despesa (compromisos contractuals forassenyats), la necessitat de generar interès als inversors (si no hi ha les estrelles rutilants, l’estupidesa publicitària i els seus ingressos col·laterals –drets d’imatge, els dits atípics...– se’n van a fer punyetes) i de distreure els venedors de la xerrameca –o del safareig– diari (d’aquí els fitxatges esgarrapats a les deixalles del mercat i la carnassa als agents, advocats i altres companys de viatge) mentre es desembussava la font de riquesa de l’essència blaugrana.

Sí, si hores d’ara, hi ha addenda a la història del gran jugador Xavi al Barça és aquest reguitzell de noiets que ha hagut de córrer el risc de trencar per ensenyar-nos a tots la collita que brota.

Tan sols d’imaginar-nos que per arribar, l’entrenador Xavi hagués anunciat que fotria al carrer tota la brossa del Club, la imatge de l’aquelarre inquisitorial que ens hauria ofert tot el que envolta el negoci del Barça ens hauria esgarrifat tant com els esquitxos de les entranyes del senyor Laporta regalimant-nos a la cara.