Mites prematurs
Hi ha massa pressa en el món de l’esport per crear mites abans d’hora. Jovenalla amb talent que abans de la majoria d’edat ja ha de carregar sobre les espatlles unes expectatives sovint sobredimensionades. Esportistes cridats a marcar diferències quan encara estan en procés de creixement personal. La pressió que exerceixen els mitjans de comunicació, l’afició i fins i tot el mateix club s’acaba convertint en una llosa. I l’expectativa es trenca en mil bocins, i molts d’ells acaben immersos en la mediocritat o bé envoltats de males influències o esquerdant la seva carrera a causa de l’excés de càrrega, física i mental. Els que realment han estat mites esportius van començar a despuntar de joves. Cert. Però, de mites, de jugadors que realment excel·leixin de manera excepcional, no n’hi ha tants com ens volen fer creure. I dels que ho podrien ser, alguns ens els carreguem abans d’hora per la pressa de posar-los massa aviat al pedestal, sense cremar les etapes que toquen, sense deixar-los madurar i pair el que suposa ser una estrella en el món de l’esport. Mentalment, una càrrega excessiva per a professionals que encara són mainada.
El cas de Ricky Rubio no seria el d’una mala gestió de la carrera esportiva, ben al contrari. Però sí el d’una dura càrrega mental acumulada des de molt jove. No només en l’àmbit esportiu, sinó també en el personal. Perquè els esportistes no són màquines. Ni tots viuen en un món de frivolitat i mancat de preocupacions. Rubio és un exemple de la normalització de les malalties mentals en l’àmbit de l’esport. Un concepte que ha estat tabú durant molt de temps, així com el de l’orientació sexual. Rubio va explicar obertament com se sentia i va actuar en conseqüència. El seu testimoni té un gran valor per entendre que la ment en qualsevol moment et pot dir prou, siguis Ricky Rubio o un ciutadà anònim. Que per suportar la pressió del que significa ser un referent esportiu –dels de veritat, d’aquells que realment són un exemple a seguir per a la mainada– cal tenir el cap ben moblat, saber pair l’èxit i la fama, tocar de peus a terra i estar ben assessorat. I que, malgrat tenir tot això, ningú t’assegura no caure al pou. És per això que és tan important no cremar etapes abans d’hora. No convertir futures promeses en realitats primerenques. Assentar una bona base que et permeti gestionar correctament tot el que arribarà. Perquè el mite ho serà no només perquè tingui talent, sinó també perquè haurà sabut projectar la seva carrera correctament, anant pas a pas. Ara podríem fer la llista, i seria llarga, de totes aquelles promeses que no van arribar a ser diferencials. Que al seu moment van ser una fogonada d’expectatives i que es van anar apagant discretament. I han acabat oblidats. En tenim molts al cap. I cada vegada és més accentuat, tenint en compte que les xarxes socials són un amplificador de novetats, de rareses i d’excepcionalitats. Una jugada es pot convertir en viral i, a partir d’aquí, es projecten amb ansietat uns futuribles extremament ambiciosos sobre uns joves que en moltes ocasions no han acabat ni l’ESO. Bojan Krkic, un altre dels professionals que han fet públics els problemes de salut mental que l’han afectat durant la seva carrera, especialment en els seus inicis quan era quasi un nen, manifestava fa un temps sobre Yamine Lamal: “El seu objectiu hauria de ser acabar quart d’ESO. Perquè en el terreny professional tot arribarà i cal fer les coses al temps que toca.” Doncs això.