La foguera culer
Fidel a les seves essències, el Barça torna a cremar a la pira un dels seus mites. És sens dubte un dels seus pitjors costums i en un moment crític de la seva història com aquest no podia ser menys i ha posat fi sense escrúpols i d’una tacada a Ronald Koeman, heroi de Wembley i líder del dream team, i a Xavi Hernández, emblema del millor Barça de la història i un dels millors jugadors que ha donat la Masia. Sabien on venien, sí, i també podien haver triat venir a estirar el carro quan hi hagués més i millors cavalls i el camí no fes tanta pujada com ara, però la foguera és la foguera i mentre el barcelonisme estigui més pendent del xou, dels piròmans i de les batalletes de baixa estopa que de traçar el camí més recte possible cap a on vol estar i empènyer tots, continuarà cremant estels fins que no en quedi cap. Com deia aquell just abans que el llancessin al foc per dir-ho, “és el que hi ha”. Ara, amb la flama més viva que mai, anem tots plegats més calents que Michael Douglas a Un dia de fúria, però el problema del Barça continua allà mateix. El 2-8, la jubilació de Messi, molts més deutes que calés i molta més pressa que equip per córrer. Realitat pura i dura.
Ni realisme ni paciència
És obvi que s’han comès errors. La situació no és gens fàcil, ni esportivament, ni econòmicament, ni socialment. Però, en comptes de practicar allò de a poc a poc i bona lletra, aquí ho volem tot i per a abans-d’ahir. Un saltador d’altura pot aspirar a saltar els 2,50 metres, però si posa el llistó tan alt quan les seves cames no han passat dels 2,10... Una cosa és ser ambiciós i una altra ser happy. El president Laporta ha venut unes expectatives d’èxit irreals per exigències del guió, Xavi ha assumit el discurs de màxims i tots dos han sobrevalorat el títol de lliga conquerit fa uns mesos –amb molt de mèrit– com l’accelerador d’un procés forçosament més llarg. Triple error. L’entrenador també ha acceptat sense matisos el repte de fer jugar el seu equip a l’estil del millor Barça, sabent que la seva plantilla només desborda en joventut, però no en talent, ni autoritat, ni experiència, ni efectius. La direcció esportiva, si realment ha existit (Alemany, Jordi Cruyff, Deco...), s’ha adaptat a l’economia de guerra amb algunes bones operacions (Gündogan, Iñigo, Cancelo), però també amb altres d’inexplicables, com una altra aposta de futur com Vitor Roque (30+30 milions), quan el que tenia sentit ara era una aposta present pel relleu de Sergio Busquets (Zubimendi, Kimmich...) com demanava l’entrenador.
Futur
L’entorn, que comença a la llotja, passa per la grada i acaba als mitjans i les xarxes, només ha fet el que sol fer en aquests casos, esbudellar el malalt. I ho continuarà fent perquè la dimissió diferida de Xavi és un pas a mig camí entre la resignació i el tot o res; segurament persegueix un canvi d’escenari dins i fora del vestidor, que beneficiï l’equip perquè queda temporada i objectius clau per atrapar, però no soluciona cap problema estructural, ni redefineix el full de ruta del projecte, ni aporta garanties de canvi substancial del rendiment. Amb Xavi i sense, és urgent tenir clar quin és el pla per transformar una realitat decebedora en un futur il·lusionant.
