Patir ben a prop del cel
Deia Jaume Sisa que els set cels son “set nius de pau de glòria i de felicitat”. Molts voldríem arribar a tocar el cel en algun moment de la nostra existència, i alguns passar-hi tota l’eternitat. Estar al cel és diferent per cadascú. Per uns serà l’absència de dolor, per altres l’èxtasi i per alguns més terrenals una vida plena, rica i sense gaires maldecaps.
Per molts ciclistes estar al cel és guanyar una cursa, enfundar-se el mallot groc o pujar al podi als Camps Elisis de París. Per altres és tan sols aconseguir guanyar-se la vida fent el que més els agrada: pedalar a sobre d’una bicicleta.
Però per arribar a tocar al cel abans cal patir, i en el ciclisme modern això vol dir cuidar què menges, com dorms, els quilòmetres que t’entrenes i que el potenciòmetre et digui que mous els watts de força necessaris per poder estar amb els millors.
Per preparar les grans voltes on cal pujar moltes muntanyes gairebé tots els ciclistes fan concentracions en alçada, és a dir que s’allotgen en algun hotel o centre d’entrenament per sobre els dos mil metres on l’oxigen escasseja. S’hi estan diverses setmanes perquè el cos s’adapti a aquestes condicions i així rendir millor a les curses.
Aquests dies hi ha desenes de ciclistes als Alps, als Pirineus, a Sierra Nevada, al Teide i a d’altres llocs que queden molt amunt, ben a prop del cel. És la pretemporada. Dies d’acumular quilòmetres, de sumar quatre, cinc i sis hores a sobre de la bicicleta aclimatant el cos, enfortint els músculs i adaptant el cor. És la factura que cal pagar per tenir possibilitats de fer alguna cosa digna de ser recordada al Giro o al Tour.
Comparat amb la vida atrafegada d’avui no sembla pas que això sigui l’infern. Despertar-se i tenir l’esmorzar preparat. Vestir-se i entrenar-se. Dur el cos al límit i tornar a l’hotel a reposar. Rebre massatges, sopar i a dormir. Recolliment, calma i anar millorant. Sense haver-se d’ocupar de res més, ni d’anar a comprar, ni de fer el sopar, ni de cuidar familiars, ni de respondre a correus electrònics ni de cap altra preocupació de la vida quotidiana. Els opositors o els que preparen un doctorat acadèmic de vegades s’hi poden assemblar (tot i que en aquest cas l’exigència no és física sinó intel·lectual): vida gairebé monàstica amb una forta inversió de temps i esforç esperant un resultat ben incert.
En els llargs entrenaments d’una concentració en alçada pots desaprofitar el temps escoltant bajanades per la ràdio, pots distreure’t amb música o pots xerrar amb els companys, si n’hi ha. Però també pots aprofitar per escoltar-te les pulsacions i la respiració, gaudir de paisatges poc modificats per la mà de l’home i perdre’t a dins del teu cap. Potser, amb sort, pots arribar a estar molt a prop del que alguns en diuen meditar.
Amb molt d’esforç físic i a prop de l’agonia, sí. En l’esport d’elit no hi ha glòria sense patiment. Però haver-te de preocupar només de fer el que t’agrada per poder donar el millor de tu mateix i potser arribar a tocar la glòria a les Dolomites, als Alps o als Pirineus a la primavera i l’estiu no sembla mala cosa. Hi ha perspectives molt pitjors.
En Sisa ja ens deia que “El primer cel és inventat [...] i el segon cel imaginat [...], el tercer cel dins un mirall [...] i el quart cel és irreal [...], del cinquè cel res no se’n sap i el sisè cel està copiat del cel setè que has engendrat dins el teu cap.” Avui hi ha gent que pateix, sua i porta el cos al límit fent el que li agrada. I fent-ho està ben a prop del cel.