Sempre he tingut la sensació, tal volta exagerada, que hi ha hagut un cert menysteniment envers la figura de Ricky Rubio, ja sigui a l’hora de valorar els seus assoliments esportius, desorbitats, o amb relació a la seva trajectòria personal. Els mitjans mainstream espanyols, i els catalans que van sempre a la saga, ens han fet menjar, tant si volíem com si no, noms tan gastats com els de Rafa Nadal, Pau Gasol, Fernando Alonso i Marc Márquez, imatge també d’algunes de les grans marques de l’Ibex-35. No és que ens els hàgim trobat cada dia a la sopa, sinó a tots els àpats. Impossible de digerir.

Ricky ha estat sempre, en aquest sentit, un plat de segona, malgrat un historial com el seu, farcit d’èxits esportius i també d’un gran esperit de superació, que els americans saben vendre millor. S’ho van inventar ells, de fet. En el futbol s’ha parlat molt de Lamine Yamal aquests últims temps i de la seva precocitat inaudita. Doncs Aíto va fer debutar el jugador del Masnou amb 14 anys, que aviat és dit, en l’ACB. A partir de llavors, la generació d’expectatives envers la seva figura amb la qual va haver de batallar va ser una cosa mai vista. Fora de l’NBA i l’Eurolliga, l’ACB és probablement la tercera competició professional més exigent del planeta. Als EUA, un nen de 14 anys només es pot acostar a un pavelló de l’NBA si té l’entrada per anar-hi a veure un partit. I segurament ha d’anar acompanyat d’un adult.

La progressió de Ricky a la Penya va ser imparable i totes les franquícies de l’NBA ja el tenien a l’agenda. Abans de fer el gran salt, va ser decisiu en la segona Eurolliga del Barça (2010), tot i que el pas pel Palau no va ser una bassa d’oli. Era un dels millors passadors del món, però el tir exterior se li resistia i fins i tot Toni Soler, reconegut aficionat de la Penya, va aprofitar-ho per passar-li comptes al Crackòvia.

Quan va anar a l’NBA, a banda de la famosa Eurolliga, ja havia guanyat dues edicions de l’Eurobàsquet, havia estat subcampió olímpic, havia aixecat amb el Joventut dos títols europeus i una copa i havia guanyat tres anys seguits el premi de millor jugador jove del continent. Es va plantar a Minnesota amb només 21 anys, convertit en la gran esperança blanca de l’equip. En plena ebullició, una lesió de lligaments el va deixar fora de combat en el pitjor moment, just quan jugava amb més confiança.

El 2012 va començar un autèntic infern personal per al base. Va haver de compaginar allò que li exigien a Minnesota, que es convertís en el líder de la franquícia, amb el tractament del càncer de pulmó de la seva mare, que va acabar morint quatre anys després. La tragèdia, amb tot, va desembocar en el compliment d’una de les últimes promeses del jugador a la seva mare, la creació de la Fundació Ricky Rubio, un aspecte poc conegut del jugador.

Després de deixar Minnesota, Ricky va fer dues temporades memorables als Jazz, a l’altura dels millors bases de la lliga. Pel mig no només va guanyar el mundial de la Xina amb la selecció espanyola, sinó que va ser escollit millor jugador del torneig. Va viure també l’altra cara de l’NBA, la crua realitat dels traspassos contra la voluntat dels principals implicats, tot i que va mantenir el seu estatus tant a Minnesota, en el seu retorn, com a Cleveland, on va viure la seva nit més màgica al Madison (37 punts, amb vuit triples de nou intents). Pocs dies després, va arribar una altra lesió als lligaments encreuats, el principi del final de la seva etapa en l’NBA.

Fa uns mesos, després d’una carrera d’aquestes dimensions –una muntanya russa d’emocions constants–, va arribar el ja conegut problema de salut mental, una malaltia que és com una lesió al genoll. Molta gent encara no accepta que la gent demani la baixa per depressió, però és una cosa que no et permet treballar. De cap manera. Amb tot, ha fet el primer pas per tornar a ser feliç. El dia que salti a la pista segur que recordarà aquell 15 d’octubre del 2005, quan Aíto el va fer jugar quan era un marrec a Granada, i esbossarà un petit somriure.

Els que ens aixecàvem de matinada per veure els seus partits amb els Timberwolves també farem el nostre propi viatge en el temps. Quan reparteixi la primera assistència, segur que ens obrirà aquell racó de les emocions perdudes que ja teníem tancat amb pany i forrellat des de fa uns quants anys.