El Barça és presoner del romanticisme català petitburgès, la visió de l’ideal tres metres endavant de la realitat, les esperances grandiloqüents de qui viu en bucle per un futur millor, i consegüentment, la necessitat de no tocar el present per por de perdre la clau de volta de la prosperitat. Per això Bartomeu va deixar podrir una plantilla en nom d’un èxit que volia allargar i així salvar el seu mal llegat, i ara mateix, per la idèntica raó de visualitzar el demà amb por evitem posar noms al mercat com vàrem fer el seu dia amb el d’Ansu Fati: el pragmatisme no és compatible amb el caràcter de Verdaguer volant pel Canigó.

Així doncs, no estem malvivint en temps de penúria perquè el Barça s’instal·li en la comoditat hipòcrita del que és políticament correcte, i és que quan deambules per la corda fluixa millor fer-ho amb decisions viscerals preses des del sentit comú de qui defensa el club (no per un representat mediàtic amic del poder), i aquí, en dies de mancança econòmica provocats per la gestió de qui ja he anomenat en aquest article, convé plantejar-nos vendes aparentment estructurals com la de Pedri. Accepto el repte: obro el paraigua.

La venda de Pedri sobre el paper seria una operació contra natura, dona la via de sortida a una hipotètica peça estructural de la reconstrucció del club, al jugador frontissa entre el vell i el nou, entre la caiguda de l’imperi i la reconstrucció de l’antiga metròpolis seguint els vells paràmetres d’èxit. Pedri simbolitza com cap altre jugador l’anhel del Barça de ser diferent per tornar a ser com sempre; per això, el simple fet de plantejar-se emocionalment la seva marxa és com una representació d’eutanàsia col·lectiva, una absurditat, una de les operacions típiques de can Barça on els referents marxen fora d’hora i per la porta del servei. Aquest paràgraf el podem compartir fàcilment.

De totes maneres, són dies on les sensacions han de quedar amagades a les bambolines i convé posar a sobre la taula els fets irrefutables difícils de contradir. Pedri ha jugat el 50% dels partits de les darreres tres temporades, amb la conseqüència lògica que si un es perd per lesió la meitat de les cites, evidentment, a l’altra meitat no té un nivell alt perquè ha de passar les lògiques fases de rehabilitació a dintre el camp, de sentir-se a gust amb si mateix i amb l’entorn, i sobretot, a nivell de club, s’ha de gestionar l’orfandat quan Pedri no hi és per un tema lògic de dependències creades dintre l’organisme de l’equip.

A partir d’aquí, convé donar les regnes arquitectòniques a qui els darrers tres anys no ha pogut estar al camp la meitat del temps? Entendrà aquest arquitecte que el club porti un primera espasa que el pugui deixar a la banqueta? Quants partits a un nivell excel·lent ha tingut entre els intervals de les lesions? Són preguntes amb respostes variables que forcen el plantejament de la seva venda per tal de seguir amb l’esperança de salvar el model de propietat, sabent evidentment que no estem seguint la lògica irrefutable de Koundé o Raphinha (fora ja), sinó que estem tocant qui pensem clau més per la projecció del demà que no pas pel rendiment objectiu de les darreres temporades, un pensament, tot sigui dit, que ens va perpetuar Dembélé en el club: la il·lusió romàntica del que podria ser en lloc del pragmatisme immediat de què podem esperar a curt termini si les coses no canvien. M’he posat en un jardí, ho sé, paraigua obert de bat a bat i tanco xarxes socials una temporada perquè us desfogueu en pau.