Tenia decidit que titularia pel mal que va fer la lliga 2022/23 que va guanyar el Barça de Xavi però de sobte he reaccionat. Renegar d’una lliga, allò que de petit tan sols es podia celebrar cada 13 anys? Des que Xavi va verbalitzar el que ja es veia venir –que al juny se’n va a casa–, hi he fet moltes voltes. I si bé he canviat el títol, mantinc que aquella lliga i la supercopa (mai prou ben festejades) van contribuir a distorsionar les percepcions al voltant del Barça i del seu entrenador. També ho ha fet l’irreal missatge ambiciós del club. I en un Barça que viu en un equilibri fragilíssim, derivat d’una situació econòmica aguantada per uns fils, no perdre l’equilibri és fonamental.

Durant la tardor del 2022, mentre Laporta transmetia que al Barça no hi ha anys de transició i que si no hi ha resultats roden caps, en el club s’admetia internament que amb el calaix buit no es podia abordar una reconstrucció guanyadora i que més que una temporada de transició, potser convenia mentalitzar-se per a tota una etapa de transició. Però Laporta, que sap com pocs posar el termòmetre al barcelonisme, va preferir mantenir l’estímul viu a enviar un missatge desincentivador, i més encara amb la perspectiva del feixuc trasllat a Montjuïc. Després, Xavi, Ter Stegen, Lewandowski i companyia van fer un petit miracle optimitzant el rendiment a les àrees i aprofitant que les lleis del VAR no s’havien retorçat com ara.

El que va ser un èxit rutilant un any enrere –insisteixo, no prou valorat ni celebrat–, aquest curs ha esdevingut un jou insuportable per la fal·lera d’apujar cada cop més el llistó de l’exigència. Sembla com si el Barça fos un banc o una empresa qualsevol de l’Íbex –no hi llegiu cap intenció subliminal d’apel·lar a una SAE–, que si no presenta beneficis superiors als obtinguts en l’exercici anterior cotitza a la baixa, encara que continuï sent productiva, eficient i rendible.

Laporta no ho dirà. Si no ho va fer fa un any i fa dos, no ho farà ara. I tampoc renunciarà mai a un paper de potent estimulador que li escau com a pocs. Però al calaix del Barça no hi ha un ral, Tebas no ajudarà mai relaxant el fair play –i potser millor, perquè evitarà temptacions i qui sap si decisions equivocades– i mentre no es torni al Camp Nou i el renovat estadi impulsi el compte d’explotació amb la facturació que s’hi espera fer en els nous espais, la millor estratègia és centrar-se a saber si la mainada de l’ESO i batxillerat que ara treu les castanyes del foc té un potencial evolutiu prou alt per ser l’esquelet d’un futur Barça campió. Que s’està en procés de construcció (que deia Xavi), de transició, és incontestable i ni una lliga ni una Champions el donaran per acabat. Això no passarà mentre no es recuperin pressupostos ben per sobre dels 1.000 milions i hi hagi una plantilla que reuneixi talent, compromís, capacitat competitiva i ofici. I, com a mínim l’ofici, exigeix temps, acumular disgustos i saber-los revertir i positivar.

D’altra banda, i mentre l’economia es refà i permet pensar a portar més qualitat al Camp Nou, ja hi ha feina per fer. Com la de tornar a ser respectat com malauradament no ho va aconseguir ser el Girona per l’àrbitre favorit del madridisme, i així es va haver de presentar a jugar al Bernabéu. No pot ser que la televisió de Florentino s’hagi passat la temporada sencera condicionant un per un tots els àrbitres que han dirigit els partits del Madrid i no hagi passat res, amb un grau d’impunitat que recorda el de segons quins jutges –i el seu òrgan de govern corporatiu– oposant-se i combatent amnisties que no existeixen, arxivant operacions Catalunya i fent-se l’ignorant per no identificar M. Rajoy quan un nen de primària ho sap fer. Sí, són naps i cols barrejades, però el paral·lelisme és tan evident i el resultat sempre decantat cap al mateix bàndol que afirmar que res no és casual es ben pertinent.