Barça-Madrid: una rivalitat històrica en crisi
Demà es compliran 50 anys de la victòria del Barça al Bernabéu per 0-5. Un marcador excepcional i icònic per al barcelonisme, ja que mai abans s’havia produït i tampoc s’ha tornat a repetir al feu madridista. Els gols d’Asensi, per partida doble, Cruyff, Juan Carlos i Sotil ratificaren la superioritat culer en un duel que es va poder seguir a tot l’Estat a través de Televisió Espanyola.
Amb motiu del desè aniversari d’aquesta efemèride, Manuel Vázquez Montalbán qualificà aquesta golejada com “quelcom més que un resultat per la història, per la simbologia, per la èpica i per l’estètica”. Un triomf que formà part de les celebracions que a Catalunya es dugueren a terme semiclandestinament durant els mesos d’agonia de la dictadura. Viscuda entre l’assassinat de Carrero Blanco i la primera flebitis de Franco, la victòria del conjunt barcelonista suposava la confirmació dels nous aires polítics que es respiraven al país i del declivi d’un Règim que uns anys enrere no hauria permès aquesta humiliació.
Vázquez Montalbán atribuïa la rellevància del resultat al significat extraesportiu del Real Madrid durant el franquisme. Els èxits nacionals i internacionals convertiren l’equip blanc en el braç èpic capaç de fer realitat els anhels imperialistes espanyols i la capitulació del catalanisme. Fins al punt que, a Les Corts o al Camp Nou, els vells resistents barcelonistes de tota la vida identificaven els jugadors merengues com soldats espanyols. Per això, Vázquez Montalbán dedicà cadascun dels cinc gols aconseguits a la reparació de cinc greuges històrics del centralisme hispànic contra els catalans. El primer, a Isabel la Catòlica, artífex de la unió dels Regnes de Castella i d’Aragó; el segon, al comte duc d’Olivares, instigador de l’entrada dels terços a Catalunya; el tercer, a Felip V, responsable del Decret de Nova Planta; el quart, al general Espartero, que ordenà el bombardeig de Barcelona al segle XIX; i el cinquè, a Bernabéu, integrant de l’exèrcit nacional durant la Guerra Civil que participà en la conquesta de Lleida i en la desfilada triomfant per Barcelona.
El periodista barceloní considerava que el franquisme veia amb bons ulls una enemistat que permetia canalitzar per la via esportiva les tensions polítiques i socials del país. També reconeixia que el Real Madrid demostrava la seva vàlua davant dels equips estrangers. En canvi, el llenguatge del NO-DO i la presència de les grans autoritats del país a la llotja del seu estadi alimentaven les sospites d’un cert tracte de favor en el campionat espanyol (“Cuando el Real Madrid era algo más que un club”, El País).
Mig segle després, la priorització del negoci per damunt dels símbols propis dels clubs ha afeblit la raó de ser d’un antagonisme que ha quedat bandejat en un segon pla. Tal com ha succeït amb alguns dels actius més emblemàtics com la samarreta, el nom de l’estadi o determinats valors, la rivalitat amb l’equip blanc també sembla tenir un preu. Els aficionats culers assisteixen desconcertats a una aliança contra natura entre les dues entitats. Del desafiament implícit en la pancarta de la Castellana s’ha passat a un seguidisme de la seva estratègia econòmica reflectit en l’aposta per la Superlliga, la lluita contra la Lliga de Futbol Professional o la cessió dels drets televisius al fons d’inversió que ha adquirit una part del negoci del nou Bernabéu.
Contra tot pronòstic, el cas Negreira ha tornat a encendre la flama de l’enemistat, però en aquesta ocasió és l’equip blanc qui ha pres la iniciativa. Tot i la seva aparent sintonia amb el president barcelonista, Florentino Pérez no ha dubtat a personar-se com acusació particular, al marge de la resta de clubs, en sentir-se greument perjudicat. Fins i tot, va escenificar el seu enuig per un comentari d’un directiu culer absentant-se del clàssic disputat a Montjuïc. A més, Real Madrid TV elabora cada setmana vídeos amb “errades arbitrals” per denunciar la suposada corrupció del sistema. Davant d’aquest inesperat “foc amic”, Joan Laporta ha reaccionat apel·lant al madridisme sociològic, a la relació de l’entitat de Chamartín amb el poder arbitral durant 70 anys i a l’adulteració de la competició generada per la campanya del canal de televisió del club.
En un moment en què el cor del barcelonisme, esgotat per tants ensurts econòmics, institucionals, socials i esportius, es troba perillosament en risc de col·lapse, benvingudes siguin les controvèrsies amb el nostre principal antagonista que ens injecten la dosi d’epinefrina necessària per restablir el batec d’una rivalitat en crisi. Només recuperant la força èpica que ens aporten els elements simbòlics de la nostra identitat més pregona podrem mantenir la fidelitat al club més enllà dels resultats. Com afirmava Montalbán, “les enemistats mai són electives i més val enemic conegut que enemic per conèixer”.