Els privilegiats que viuen en una gàbia d’or que per molt que sigui d’or no deixa de ser una gàbia, doncs res, ara es queixen del tracte rebut perquè evidentment, en ser els punts de suport econòmic de tot el seu entorn, viuen envoltats de llepons i servils que sempre els mostren la realitat com la volen entendre: La veritat és veritat en la mesura que és agradable, o sigui, en tant que aconsegueixen estar còmodes a dintre la seva cova del desconeixement.

Per això indigna el to d’ahir de la roda de premsa de De Jong i d’un Xavi que segueix amb la clàssica confusió d’anomenar-se home de club quan realment és un home sense capacitat de sacsejar el propi club. Així doncs, enmig d’aquest context neuròtic de cacera de bruixes on l’home sense força busca enemics externs per tal de tapar les pròpies mancances, el jugador dispara contra qui fiscalitza el seu rendiment en nom d’una veritat que és la seva: la pròpia de qui passa el dia vivint com un petit dictador i considera de justícia rebre elogis pel simple fet de viure.

Així doncs, arribats a aquest punt, hi ha dues opcions. La primera és prendre’s seriosament els planys dels protegits a dintre el búnquer informatiu del club. L’altra, seguir amb la fiscalització serena de qui ha d’estar exposat públicament pel seu rendiment, i evidentment, per molt que estiguin emprenyats perquè no els riuen totes les gràcies, seguirem parlant quan les coses no funcionen, i no només perquè al camp la cosa no va, sinó perquè hi ha aquella sensació desagradable que els de la gàbia d’or es queixen perquè no tenen l’entorn de genolls dient que sí a tot.

En definitiva, és el problema d’estar envoltat d’aduladors, que quan no et diuen maco trenta vegades al dia, et tires a terra i t’aguantes la respiració perquè et facin cas i et diguin que ets el millor. Típic cas de la síndrome de l’emperador.