El president assassinat
Durant dies, van circular tota mena de rumors sobre la desaparició de Josep Sunyol i de les persones que l’acompanyaven en el desplaçament a la serra de Guadarrama els primers dies d’agost del 1936. La difusió d’aquesta mena d’informacions resultava perfectament comprensible en un escenari de caos com el que es va viure els primers mesos de la guerra, amb fronts sense delimitar i descontrol a tot arreu. Els rebels controlaven Valladolid i Segòvia i intentaven prendre Madrid, mentre els republicans organitzaven la defensa de la serra estant. El 4 d’agost, pocs dies abans de la desaparició, des de la premsa republicana s’informava: “En el front de Guadarrama s’han produït variacions a favor nostre. La moral i la mobilitat de les nostres forces augmenta.” No resultava gens estrany, doncs, que Sunyol i els seus acompanyants es desplacessin a un front que semblava favorable.
En tot cas, a poc a poc es van anar coneixent detalls de la mort del president del Barça i diputat d’ERC, que s’havia traslladat a Madrid com a persona “de plena confiança” del president del Parlament, qui volia disposar d’un “enllaç polític” a Madrid. El 14 de maig del 1937, mesos després dels fets, el Butlletí d’ERC de la Ciutat de Barcelona es va fer ressò de les informacions facilitades per dos soldats catalans que havien desertat de l’exèrcit franquista i que van conèixer “el lloc on foren assassinats, el tros de terra que cobreix les seves despulles”. Es tractava d’un punt sense especificar del quilòmetre 52 de la carretera de Madrid a la Corunya, on es trobava “la caseta de la mort”, una barraca que havia estat abandonada pels republicans el dia anterior. Segons, sembla, quan Sunyol i els seus acompanyants van arribar-hi es van pensar que es trobaven a zona lleial i va donar “la consigna de ‘Visca la República!’ que els va contestar de la mateixa forma l’oficial que dirigia l’avançada”.
La versió més detallada, però, va aparèixer alguns mesos després, quan El Adelantado de Segòvia va recollir la narració d’un sergent d’artilleria que havia estat testimoni dels fets, que situava a les 6 de la tarda del dia 6, quan una avançada de l’exèrcit feixista havia topat amb el vehicle de Sunyol. En un primer moment, es van pensar que es tractava soldats republicans; i, de fet, els van saludar de forma amistosa: “Què hi ha, camarades!” Els soldats nacionals van saber des del primer moment que es tractava d’“enemics”; bàsicament perquè el cotxe “portava la bandera separatista”. Tot i això, els van seguir el joc i van “fingir ser amics dels nouvinguts”. En un primer moment, els uns i els altres es van intercanviar informació sobre la situació militar i Sunyol els va dir que “només hi havia lleugers tirotejos, i que tot estava en poder de les forces adversàries al moviment nacional”. Però, en un moment determinat, la situació es va capgirar. Un soldat va entrar a la caseta i com si baixés de l’hort es va afegir a la conversa i va deixar anar: “Però vostès són del govern de Madrid? Doncs nosaltres som de l’exèrcit!” Un altre soldat feixista va tractar de continuar amb l’equívoc i va replicar-li: “Però home, si tu ets de l’exèrcit de la República, o sigui del d’aquests senyors!” Però, immediatament, els soldats feixistes que hi havia a la caseta van encanonar els republicans i els van obligar a alçar els braços. Tot seguit, els van escorcollar i els van requisar “tres pistoles, diners en bitllets, monedes de plata i documentació abundant”. La primera reacció de Sunyol va ser preguntar què passava; però, ben aviat, va adonar-se que havien caigut a la gola del llop. Els detinguts van desvelar que el motiu del seu viatge “era visitar el front per tornar aquella mateixa nit a València”; i van intentar salvar la vida argumentant que “els podien ser útils”. Però l’oficial els va etzibar que eren “els éssers més inútils de la societat”. L’oficial que els acompanyava va intentar fugir, però el van abatre a l’instant. Pocs minuts després es va produir l’assassinat de la resta. Just abans de rebre la primera descàrrega, els quadre es van abraçar i Sunyol i Ventura van cridar al mateix temps: “Visca la República! Visca Catalunya lliure!” Van ser les seves darreres paraules.