Ricky Rubio torna a gaudir del bàsquet. Se n’havia allunyat per necessitat, tal com va explicar en una presentació amb el Barça en què va exhibir un discurs potent, valent i exemplar. Fet el primer pas, l’anunci que s’incorporava als entrenaments del Barça sense cap pressa ni pressió, i després de reaparèixer amb la selecció espanyola, Ricky va trencar el silenci i va argumentar el parèntesi en la seva carrera, que reprèn un altre cop al Palau Blaugrana, amb contracte fins a final de temporada. Tota la roda de premsa, amb un discurs inicial emotiu, sincer i transparent previ a les respostes a tot el que li demanaven, va ser una lliçó. Ara que l’esport d’elit ha anat trencant els murs de la salut mental, val la pena recuperar i destacar les reflexions de Ricky, el primer interessat a ajudar, amb el seu testimoni, les persones que puguin viure moments de foscor com li ha tocat a ell.

L’agraïment a tot el món del bàsquet, per haver respectat la privacitat que va demanar, va ser el punt de partida d’una intervenció en què va explicar que el seu organisme es va desregular, que va desenvolupar estrès crònic i que necessitava temps. “Hi podem posar etiquetes o no. Jo vaig tenir símptomes de problemes de salut mental, i l’única manera d’afrontar-los era entenent com hi havia arribat.” Va relatar la por que havia passat, els factors interns –“Havia desenvolupat mecanismes que m’havien dut a jugar a alt nivell però que eren insostenibles”– i externs, de la mateixa competició, rendint a alt nivell des d’un debut precoç a l’ACB amb 14 anys, amb una trajectòria plena d’èxits, a Europa i a l’NBA. Amb adversitats físiques (tres lesions de llarga durada) i mentals, arran de la mort de la seva mare per càncer.

“Demanar ajuda és de valents.” No només ha afrontat amb enteresa la por i la foscor, sinó que ho relata sense subterfugis perquè pugui servir d’exemple a qui ho necessiti. Una lliçó de vida.