Els drames i la gestió de les pors
Dies de lesions. De veure’n i de parlar-ne. Les últimes, les de Frenkie de Jong i Pedri a San Mamés. Un maldecap afegit i preocupant, tal com està el Barça. Amb la temporada ben empantanegada, incapaç d’il·lusionar i d’il·lusionar-se mínimament en la lliga després de l’empat del Madrid a Mestalla, ni tan sols el dia que visita l’Athletic més afeblit i reservat. Sense copa ni cap altre títol menor que esquivi l’amenaça de l’any en blanc, i amb el recel de no haver fet prou feina a Nàpols i veure cada cop amb més respecte la tornada al Lluís Companys d’una eliminatòria capital per a l’equip i encara més per al club. El doble contratemps al mig del camp, orfe fa temps i per temps de l’energia única de Gavi, és dur.
Un esquinç al turmell en un futbolista d’una plantilla de primer nivell no pot ser cap drama, o no ho hauria de ser. Tampoc ho hauria de ser una lesió muscular a la cuixa, però en el cas de Pedri la commoció la genera la reiteració. Una darrere l’altra, i això sí que és greu i, amb 21 anys, reclama ser revisat amb lupa per entendre què li pot estar passant i mirar de trobar una mica d’estabilitat. Coses de la immediatesa de les xarxes, va ser veure’l sortir del camp amb llàgrimes als ulls i llegir que s’ha de vendre, que no té res a fer, que ja n’hi ha prou. Ens podem quedar amb aquesta lectura o podem valorar amb una mica d’empatia el calvari que viu el jugador, enfonsat sense dissimular-ho a la banqueta, amb els ulls plorosos quan se li intuïen perquè se’ls tapava amb la mà, incapaç de trobar consol a tanta impotència.
Les llàgrimes de Pedri connectaven directament amb les de Maria Vicente, en una escena encara més directa, viva i crua de la frustració d’una esportista que sap de seguida que s’ho ha trencat tot. Aquells precs desesperats –“No, per favor! No, per favor!”– al matalàs eren premonitoris. L’atleta catalana arribava a Glasgow com a favorita per endur-se l’or en heptatló i havia començat bé. En plena cursa cap a fer un salt en el concurs d’alçada, va sentir un crec i va assumir que s’havia trencat el tendó d’Aquil·les, la mateixa lesió que dies abans havia assaltat la jugadora de l’Spar Girona Rebekah Gardner. De sobte, la foscor més absoluta. De la possibilitat de sortir triomfant del mundial i alimentar les millors expectatives per als Jocs Olímpics, a tornar-se’n cap a casa, ser operada i mirar d’assimilar que l’espera un període de recuperació més llarg i dur que l’anterior, que ja la va martiritzar perquè se li va complicar una ruptura muscular. Ara que tornava a estar en plenitud, una senyora garrotada.
Tot i que la gravetat d’un trencament del tendó d’Aquil·les relativitza el calendari –si s’ho hagués fet uns mesos enrere, tampoc hauria estat a punt a l’estiu–, el drama de Maria Vicente ens recorda també que es van acostant els Jocs i creix el risc de perdre-se’ls si hi ha algun contratemps. Són les pors que han de gestionar els esportistes que no només s’han de guanyar un lloc, amb classificacions i amb marques mínimes, sinó que han de procurar que l’infortuni de les lesions no els privi de ser-hi. Que per a alguns només és un premi més, una experiència, però per a molts altres és la manera de garantir-se beques, ajudes i patrocinis que els permetin competir en allò en què destaquen. Que tinguin sort.