La presència en els quarts de final de la Champions és alliberadora per al Barça, que tenia en l’eliminatòria contra el Nàpols una cruïlla cabdal per a tots els estaments del club. L’esportiu, un cop allunyat del lideratge de la lliga i sense copa ni supercopa. L’econòmic, perquè arribar als quarts estava previst en els pressupostos, i quedar sense els ingressos amb què comptava hauria estat un altre daltabaix. I en l’institucional, per tot el que representava una altra frustració europea en un moment delicat, i després de quatre anys sense ser entre els vuit millors d’Europa. Eliminar el Nàpols és haver acomplert les expectatives que hi havia en arrencar la temporada, però les dificultats del trajecte fan augmentar el mèrit i, com a conseqüència, l’eufòria amb què ho celebrava l’equip i fins i tot Xavi, que va trobar adient passar factures, obstinat com està a criticar les crítiques.

El Barça recupera estatus a Europa i té elements per a l’esperança i l’orgull. És el primer equip que alinea dos menors en una eliminatòria de la Champions, i amb un protagonisme destacadíssim, tant de Lamine Yamal com de Pau Cubarsí, que va viure una estrena continental impactant. Amb baixes de pes, l’equip ha superat el trauma de les eliminacions prematures i, bo i sabent que no serà dels favorits, tindrà dret a somiar molt més en la Champions que en la lliga. I serà deure de Laporta i Deco, sobretot si l’equip progressa gaire més a Europa, insistir a Xavi si hi hauria algun esencari en què es replantejaria l’estranya dimissió diferida. Aclarir-ho del tot serà necessari per començar a dissenyar el Barça de la temporada que ve.