El Barça es fa gran
En futbol quasi res és impossible, però és del tot improbable que el Barça guanyi la lliga de campions; fins i tot és altament improbable que revalidi el títol de lliga conquerit l’any passat i, per tant, és quasi inevitable que acabi la temporada en blanc. En canvi, és quasi segur que recordarem aquesta temporada com la temporada en què el Barça va fer un pas endavant important per tornar a ser l’equip top que mai hauria d’haver deixat de ser aquests últims anys. Aquest és el fil argumental del Barça de Xavi, el seu valor en un context històric, esportiu i econòmic especialment adversos i havent de gestionar la mala llet acumulada en l’entorn social i mediàtic al llarg d’aquesta nefasta travessia. I aquesta és la raó que el moment més dolç de l’any des de tots els punts de vista, el més emocionant dels últims anys a Europa i el més il·lusionant en molt de temps en clau de futur acabés amb l’expressió més agra que dolça de Xavi a la roda de premsa postpartit. És el que hi ha.
Ja era hora
Així i tot, el Barça va doblegar el Nàpols i els seus fantasmes amb més solvència de l’esperable, va escalar als quarts de final de la Champions quatre anys després de l’últim cop, va tornar a trempar amb una nit europea i, tant o més important que això, l’equip es va fer una mica més gran del que havia estat fins ara. Ho va fer gràcies a uns 25 primers minuts imperials de pressió, verticalitat i contundència, però també als 25 següents de saber competir i al cop de timó que va ser capaç de fer (per fi) en l’última mitja hora de partit. Ho va fer gràcies al plus d’energia i talent dels més joves, però també al bon rendiment dels altres, els Gündogan, Koundé, Christensen, Raphinha, Araujo o Lewandowski, a la lectura i la reacció de l’entrenador, i al protagonisme inesperat des de la banqueta d’un Sergi Roberto capaç de canviar la dinàmica del partit amb experiència, intel·ligència tàctica i també marcant la diferència amb la jugada del 3-1. I tot això té alguna cosa a veure amb l’evolució positiva del grup, en futbol, estabilitat i resultats, des que Xavi Hernández va utilitzar el cartutx del seu adeu al final de temporada: 6 victòries, 3 empats, 0 derrotes, 18 gols marcats i 7 encaixats.
En construcció
El pas endavant és d’equip, global. I els resultats només són un símptoma. Un altre, que són bastants els jugadors que en les últimes setmanes han apujat el nivell que estaven oferint fins ara i la seva transcendència en el joc. Un altre, l’equip ha trencat el seu sostre futbolístic aquesta temporada justament en absència d’alguns dels efectius que li aporten més valor afegit, com ara Gavi, Pedri, De Jong, Balde o Ferran. I, encara un darrer, una part important del gruix que està adquirint l’equip reposa en alguns dels jugadors més joves. Pau Cubarsí (17) darrere, Lamine Yamal (16) davant i en menor mesura Fermín (20) al mig van marcar diferències davant el Nàpols i els dos primers s’han guanyat al camp un rol indiscutible que ni ells, ni els seus companys, ni Xavi Hernàndez s’esperaven a l’inici de la campanya, però que el tècnic ha tingut la valentia d’estimular i consolidar. Per coses com aquestes o com la situació econòmica i els fitxatges necessaris que faria possible, aquest Barça pot créixer molt encara. I per exigències del guió ho haurà de seguir fent amb un altre líder a la banqueta. Però la feina de Xavi no haurà estat en va i el seu llegat té un valor que ara mateix només podem imaginar.
