Ara molts escaladors han agafat la mania de batejar les vies que obren amb noms estrambòtics, curiosos, divertits, grotescos o, directament, de mal gust. A Montserrat hi ha una via d’escalada esportiva que té per nom “Don Cipote de la Mancha”. A Solius, on em vaig enfilar per primer cop a una paret, n’hi ha una que es diu “El rei de la marxa enrere” i encara una altra anomenada “La prolongació de l’home és la pipa”. Si reculem a l’època daurada de l’escalada clàssica, en canvi, les vies es batejaven d’una manera sòbria i sense variacions: amb els cognoms, per ordre alfabètic, dels dos escaladors que feien cordada. És així com a casa nostra trobem, per exemple, la Civís-Genís a la cara nord del Pedraforca (1968), la Punsola-Reniu al Cavall Bernat de Montserrat (1971) i la Cerdà-Pokorski a la Roca de l’Ordiguer del Cadí (1959). Una de les cordades catalanes amb més solera del segle passat va ser l’Anglada-Guillamon, formada pels cosins Josep Manuel Anglada (Barcelona, 1933) i Francesc, Paquito, Gillamon (Barcelona, 1933-2015).

Entre els anys cinquanta i seixanta, els dos cosins van deixar la seva empremta en forma de vies obertes en els grans temples de l’escalada clàssica de casa nostra, però també dels Alps: Montserrat, el Pedraforca, Riglos, Terradets, el Cadí, les Dolomites... Tots aquests llocs llueixen, com a mínim, una ruta Anglada-Guillamon. Carregats com rucs, els dos cosins fugien de Barcelona cap a les muntanyes anhelades recorrent en moto les infames carreteres de l’època. Tant li feia. Amb vint anys i escaig, i una dèria febril per l’escalada, tot era suportable. L’afició per l’escalada la va transmetre Anglada al seu cosí. S’hi havia introduït quan va viure a Anglaterra i Alemanya, d’on va tornar amb conceptes i material innovadors. Amb Guillamon van normalitzar en l’escalada ibèrica la cordada de dos amb dos caps de corda –fins llavors les cordades solien ser de tres– i l’ús dels estreps de tres graons, que permetien superar en artificial els passos de més dificultat i, per tant, enfilar-se en vies de més grau i compromís.

Les vies Anglada-Guillamon es van anar escampant arreu de les parets més anhelades del país durant deu anys, del 1954 al 1964. Van ser “deu anys de cara a la paret”, nom amb què Paquito Guillamon va titular la cèlebre projecció de diapositives amb què, de manera amena i divertida, explicava la frenètica activitat dels dos cosins durant aquest període, que va tenir el seu punt final quan Guillamon, que era pianista de formació, es va casar i va abandonar l’activitat d’elit. Recordo com Guillamon reconeixia, amb aquell seu sentit de l’humor tan sorneguer, que la que potser va ser l’obertura més important de la cordada amb el seu cosí, la via Spagnoli a la Cima Canali (1957), a les Dolomites, es va produir de manera accidental. En realitat pretenien repetir una via propera, es van despistar, van encigalar-se de mala manera pel lloc equivocat i no va quedar més remei que continuar fins al cim. Resultat: una primera internacional que va tenir ressò en els mitjans de tot el món.

Els dos cosins també van formar part de la primera expedició espanyola a un sismil (Huascarán nord, 1961). Anglada va mantenir l’activitat d’alt nivell després de la retirada del seu cosí i també va formar part de les primeres expedicions a cims de 7.000 i 8.000 metres. També va continuar obrint vies de gran paret amb altres companys de viatge, però sobretot se’l recordarà per haver estat un dels caps de corda d’aquella fenomenal cordada Anglada-Guillamon.