Al voltant de la Volta
No és el mateix sentir el món de debò que veure’l a través d’una pantalla. No és el mateix anar a comprar al mercat, sentir les veus i flairar les olors, que veure un programa de televisió sobre el mateix mercat. No és el mateix parlar amb un amic cara a cara que fer una videotrucada. La tecnologia ens permet fer moltes coses que fins fa poc temps eren impensables, però la realitat és una altra cosa. Gràcies a la televisió i a internet podem veure els partits de la lliga, de la Champions, de billar, els mundials de tants esports, els monuments i les grans voltes per etapes del ciclisme, i aquest estiu els Jocs Olímpics. A més, les càmeres i la realització ens permeten veure detalls que en viu serien inapreciables.
Tot això és fantàstic i als que ens agrada veure esports ho gaudim tant com podem. Ara bé, viure-ho en viu és una altra cosa. El ritual d’anar-s’hi apropant, veure altra gent que també hi va, el moment s’acosta, es respira a l’ambient. En el ciclisme la diferència entre la televisió i en viu és enorme. A la televisió podem veure les diferències entre els grups, com es mouen els ciclistes, admirar paisatges meravellosos i veure l’urbanisme dels llocs per on passa la cursa. Per televisió podem veure tota l’etapa i en directe només és un instant. Ara bé, la intensitat no té res a veure. Aquesta setmana es disputa la Volta a Catalunya. Alguns dels millors ciclistes del món, de Pogacar a Enric Mas passant per Sepp Kuss, i la immensa majoria dels que d’aquí a poc disputaran el Giro d’Itàlia, estan rodant per les carreteres que fem servir cada dia. Cal reconèixer que els talls de carrers i carreteres són una murga. Cert. Però també podem baixar al carrer a veure què s’hi cou. Darrere les tanques s’hi congrega el mosaic humà. Gent que ha vingut en bici a veure els seus herois, seguidors experts que se saben el nom de gairebé tots els ciclistes, auxiliars dels equips a punt per repartir bidons. Però també gent que no sap res de ciclisme i no té gaire res millor a fer que rondar una estona pel carrer, xerrant ara amb un ara amb l’altre i veure l’espectacle de les bicicletes.
Com que es corre en horari d’escola, alguna classe s’apropa a veure-la passar. Mainada darrere les tanques, comença a haver-hi moviment. Algun patrocinador els regala gorres, bidons o qualsevol cosa que es pugui moure i faci fressa. Passen els cotxes de policia fent sonar les sirenes. Les motos darrere saludant. Llums, sons i colors. Nens i nenes embadalits, boques obertes. I encara falta el plat fort: els ciclistes.
Ai que arriben! Uns aplaudint, altres cridant, alguns mirant-s’ho de més lluny. La comèdia humana en acció. Primer els escapats, i al cap de poc el gran grup. Tots passen com una exhalació. Si estem a prop d’un gir sentirem els frens, la fressa de les rodes, el xerric de la cadena. Els atraparan abans d’arribar a meta? Van a tot drap. En un obrir i tancar d’ulls ja han passat 180 ciclistes. Després, la gent es dispersa. Alguns aniran a veure com acaba l’etapa a casa, d’altres continuaran amb la seva vida. El ciclisme no és com altres esports. Es disputa cada dia per llocs diferents, pots veure els millors del món a davant del nas, i tot plegat sense pagar ni un ral. El maig recorre la bota italiana i el juliol, l’hexàgon francès, però aquesta setmana la serp multicolor s’allargassa per les carreteres catalanes. Potser algun dia passa ben a prop de casa i podem veure en viu el que passa a la Volta, i al voltant de la Volta.