Els pitjors errors estan envoltats de bones intencions perquè l’anhel pel bé t’incapacita de frenar l’hipotètic dolor que pots causar als altres. No hi ha maldat, és cert, però la diferència amb el mal com a tal és que aquest sol tenir objectius pèrfids que un cop assolits, frenen l’acció demolidora, mentre la destrossa provocada per un bé no sol tenir límits perquè el protagonista de la trencadissa segueix causant involuntàriament danys diversos en nom de l’estima visceral cap a la víctima en qüestió.

Un cas clar d’aquest drama és Joan Gaspart, l’home que més volia el bé del club i que el va anar destrossant per les decisions impulsives i irracionals de qui intentava solucionar els problemes provocats precisament per la seva naturalesa emocional. Per això l’aficionat ha acabat perdonant Gaspart, perquè a diferència d’un Bartomeu amb anhel d’utilitzar el club per perpetuar-se i resoldre problemes de carisma evidents, el bo de Gaspart estimava massa el Barça com per gestionar-lo amb la fredor del cirurgià expert: Joan Gaspart intentava operar el seu propi fill mentre el pols tremolava i el bisturí no sabia què tallava.

Aquest comença a ser el problema d’un Laporta cada cop més a prop del Gaspart amb pensament màgic que es veia capaç de gestionar l’entitat perquè l’estimava molt i evidentment, si estimes molt i molt una persona res pot sortir malament. Error. No s’ha d’estimar molt, s’ha d’estimar bé, i ara mateix, Joan Laporta, amb la seva vocació messiànica de quedar-se com a únic pal de paller, està estimant massa com per veure els seus desencerts: No hi ha mala fe i això és el més perillós.

Així doncs, arribats aquest punt, amb un Laporta convençut de la seva missió de salvaguardar el club en temps d’incertesa absoluta, arriba també l’angoixa de veure un Laporta amb gest de Gaspart que ha perdut la mesura de la gestió pel seu amor infinit a l’entitat, un Laporta que ha acceptat l’èxode dels més brillants de la junta perquè es veu capaç de dona la seva vida pel Barça, i ara mateix el Barça precisa més de cap que de cor, més de gestors que d’herois, més de narrativa que d’èpica, més de càlcul que de llàgrimes, més de Laporta del 2003 que de Gaspart del 2001.