El 10 de juliol del 1925, el president del F.C. Barcelona, Joan Gamper, va presentar la dimissió. La premsa, sotmesa a la censura per la dictadura de Primo de Rivera, va informar de la notícia de manera telegràfica, sense massa comentaris. En realitat, no s’havia tractat d’una marxa voluntària. La dictadura l’havia obligat a dimitir com a mesura de represàlia per la xiulada a l’himne espanyol que s’havia produït, algunes setmanes enrere, en un partit d’homenatge contra el Júpiter. Al seu lloc es va situar Arcadi Balaguer, industrial aristòcrata (era baró d’Ovilvar), monàrquic acèrrim i amic personal del rei Alfons XIII.

Gamper no només va ser expulsat del club, sinó també del país. El 5 de juliol, la premsa informava que havia marxat cap a Suïssa, el seu país d’origen. Alguns diaris, com ara l’Heraldo de Madrid, explicaven que “havia estat desterrat com a estranger indesitjable” i que se l’havia “convidat a traspassar la frontera”. D’altres, com ara el Xut!, deien que hi havia anat d’“excursió”. Gamper va poder tornar algunes setmanes després, però amb la condició que abandonés per sempre la presidència del club. El fundador del club, doncs, es va veure obligat a mantenir-se en un segon terme: “Gamper s’havia allunyat de tota intervenció activa en el si del F.C. Barcelona i sols com a espectador assistia als grans partit de les Corts per no desvetllar recels ni suspicàcies de la gent dictatorial”, escriurà, anys després, un cronista des del diari La Publicitat. Aquell incident va representar un punt final en la trajectòria de l’home que havia estat clau en la fundació del club 27 anys enrere i que va quedar-ne marginat durant anys. I, en l’àmbit personal, també va comportar l’inici d’un declivi inexorable, complicat pels problemes econòmics i per una profunda depressió, que el van portar a suïcidar-se cinc anys després.

A banda d’aquest final tràgic, les sancions contra el Futbol Club Barcelona van desfermar una onada de solidaritat entre les institucions i la societat barcelonina. Pocs dies després, el setmanari L’Esport Català informava que “s’imposa el criteri que el campionat de Catalunya no pot començar de jugar-se fins que l’actual campió pugui tornar a jugar, ja que les sancions que sofreix són d’un ordre que res té que veure amb l’esport i, per tant, no pot treure’s el dret legítim que té el F.C. Barcelona a disputar el títol”. La solidaritat va arribar des de tots els racons del país. La Banca Jover va obrir una subscripció pública per pagar les despeses del Barcelona i l’Orfeó Renaixement de Sants va oferir els seus locals a l’Orfeó Català, l’altra entitat afectada per la sanció. Alguns ciutadans, a títol individual, es van posar l’escut del Barça o les quatre barres al trau, una actitud que va provocar algunes sancions. Fins i tot a Madrid alguns artistes i intel·lectuals es van afegir a una campanya de solidaritat amb l’Orfeó, l’altra entitat sancionada. Sense possibilitat de cobrar les quotes dels socis i amb el camp clausurat, la sanció va representar un cop dur per al Barça, però els socis i els jugadors es van mantenir fidels a l’entitat, i fins i tot la majoria de clubs catalans es van avenir a ajornar el campionat de Catalunya fins a l’aixecament de la suspensió, que no es va produir fins al 17 de desembre d’aquell any.