A principis d’abril, es van aclarint els candidats al títol de la majoria de lligues, es disputa la regata que enfronta els bots d’Oxford i de Cambridge al Tàmesi, i comencen a aparèixer les primeres flors de la primavera. També es disputen dues de les curses d’un dia més llegendàries del calendari ciclista: el Tour de Flandes i la París-Roubaix, que són dos dels cinc monuments ciclistes.

Flandes és la part de Bèlgica on parlen flamenc, el mateix idioma que els seus veïns holandesos. Però Flandes és també un lloc d’infausta memòria per a la història dels militars espanyols, on fa segles van encaixar algunes de les seves derrotes més cèlebres. Durant bona part dels segles XIX i XX, Flandes va ser més pobra que Valònia, on parlen francès, que és l’altra regió amb la qual forma Bèlgica. Però des de fa algunes dècades als flamencs els va millor que als valons. La majoria de flamencs es voldrien independitzar i voten en conseqüència, però no se n’acaben de sortir.

Diumenge passat es va disputar el Tour de Flandes (oficialment, De Ronde van Vlaanderen). 270 quilòmetres a través de carreteres estretes i pujant alguns dels turonets més mítics del ciclisme com el Koppenberg, el Kwaremont i el Paterberg. Són curts, tenen llambordes i és on se sol decidir la cursa encara que es trobin ben lluny de la meta. A Flandes el ciclisme és gairebé una religió i el diumenge que es disputa el Tour de Flandes els vorals de les carreteres s’inunden de gent bevent cervesa i fent onejar banderes grogues amb un lleó alçat, la bandera flamenca.

Aquest any va tornar a guanyar Mathieu van der Poel. Ho va fer amb un atac a 45 quilòmetres de l’arribada, pujant el Koppenberg assegut i amb el plat gran, mentre que a la majoria de rivals els patinaven les rodes i havien de posar el peu a terra i pujar caminant mentre veien com ell se n’anava i era impossible d’atrapar. Amb aquesta, ja acumula tres victòries. Si en signa una altra, i és ben possible perquè li queden molts anys per provar-ho, es convertiria en l’únic ciclista de la història amb més de tres victòries en aquesta cursa mítica. Poca broma.

Però les llambordes encara no s’acaben. Diumenge que ve arriba l’“infern del nord”. La que per a molts és la cursa ciclista més dura i salvatge de l’any: la París-Roubaix, que surt de la Ciutat de la Llum i s’enfila cap al nord abans industrial i ric i avui una mica decadent, però sempre plujós, humit i ventós. És la cursa ciclista més plana del calendari, no té cap pujada. Però per a molts és la més terrible de l’any. Els ciclistes han de travessar més de vint trams de llambordes amb empedrats irregulars, amb cantons ben vius, a punt per punxar els pneumàtics o fer caure qui no tingui la perícia necessària. Cada tram té el seu nom i la seva història i és classificat per l’organització en funció de la seva duresa i longitud.

Qui hagi anat en bici per un camí empedrat, ja sigui pel nucli antic d’algun poble o ciutat o per un camí als afores, es pot fer una idea de com ha de trontollar la bicicleta a 50 quilòmetres per hora. Com t’ha de deixar el cap xarbotat, el cos sacsejat i les articulacions masegades.

Diumenge que ve hi torna a haver l’espectacle ciclista de les llambordes. En aquesta ocasió, no són els turonets empedrats de noms flamencs, sinó l’infern dels trams plans i ventosos on parlen francès. Les rodes tornaran a girar, el públic tornarà a cridar i els ciclistes tornaran a honorar la història pedalant sobre les llambordes humides.