El Barça is different?
Avui fa 50 anys que el FC Barcelona es va proclamar campió de lliga en vèncer a El Molinón per 2-4. Era el novè campionat blaugrana i la primera vegada, després de la guerra civil, que la parròquia culer havia d’esperar tant entre un títol i l’altre. Catorze anys després, el Barça, liderat pel número 14, Johan Cruyff, aconseguia tornar ser el millor equip d’Espanya. L’endemà, el diari Tele/eXprés va demanar a Manuel Vázquez Montalbán un article sobre aquest èxit depassant el territori estrictament esportiu. El títol, “El Barça is different”, afirmava la singularitat del club català sense cap mena de dubte (una idea genial que m’he pres la llicència de manllevar tot afegint l’interrogant pel pas del temps).
Vázquez Montalbán confessava que, per a ell, el Barça sempre havia estat un “mitjà de comunicació de masses”, un intermediari a través del qual els aficionats reivindicaven una identitat catalana reprimida pel franquisme. El futbol esdevenia l’únic espai de llibertat on es podia manifestar aquest anhel amb la “immunitat democràtica” que ofereix una reunió de milers de persones.
Montalbán era molt conscient del perill de manipulació ideològica a què estaven avesades les masses, però considerava el Barça una “senya d’identitat” indispensable per a un poble que corria el risc de perdre-les. Fins i tot, admetia que, en algun moment de la seva història, el club havia estat un instrument alienador en mans del poder. Però el suport del públic, tot i els seus continuats fracassos, demostrava “la fidelitat a les seves arrels i al futur de la seva identitat personal i col·lectiva”. Es tractava d’“un cas excepcional, en un país excepcional que ha viscut una història excepcional”.
Actualment algunes veus coincideixen a afirmar que ens trobem davant d’una de les crisis institucionals i socials més greus del club. Un desencís que estaria generant una greu desafecció entre els culers i que explicaria el desinterès envers l’equip. Una situació que tampoc seria nova i que a finals dels anys noranta ja va dur Vázquez Montalbán a explicitar la seva desorientació en veure un Barça que no responia a la representativitat assolida durant el franquisme. Tot i això, cal qüestionar-se si mig segle després el Barça encara és un club “diferent”, en què consisteix aquesta particularitat i si pot continuar sent un motiu d’orgull i identificació.
Tal vegada l’escut del club ens pot donar alguna pista d’on som i cap a on hem d’anar per recuperar-ne l’essència. De fet, és l’únic actiu simbòlic que ha conservat la seva fesomia esquivant les servituds de l’explotació comercial. Recordem que, en una decisió sorprenent, la junta directiva va haver de retirar de l’ordre del dia la seva proposta de modificació en veure que no tiraria endavant. Així es va fer palès que el poder de decisió dels socis, una de les peculiaritats del club, no és quelcom accessori.
A hores d’ara, sembla que ens trobem, potser mai hem deixat de ser-hi, en “l’olla de grills” que, segons la llegenda, va denunciar el directiu Lluís d’Ossó durant la discussió per crear un emblema propi diferent del de la ciutat. Aquest soroll extern que envolta el club, del qual la forma de l’escut n’és una metàfora eloqüent, no ens ha de fer perdre de vista el seu tresor més preuat: la pilota, la ciutat, el país i el color de l’equipament. El logotip i el claim dels actes commemoratius del 125è aniversari denoten la importància cabdal de la pilota dins d’una concepció del futbol que s’articula, des de les categories formatives fins al primer equip, a través d’una forma de jugar pròpia. Però els altres elements també són igualment significatius i defineixen la seva identitat. La creu de Sant Jordi remet a la cultura catalana i a la ciutat de Barcelona. La senyera representa un sentiment i una voluntat nacional. La tonalitat blaugrana ha permès al llarg dels anys reconèixer visualment els jugadors i els aficionats culers arreu fins a convertir-se en un sinònim de barcelonista.
Per ser continuant un club diferent, o “més que un club”, el Barça ha de ser fidel al seu escut evitant caure en el reduccionisme, sovint massa rebregat, de l’estil de joc com a únic ingredient de la seva singularitat. El tarannà poliesportiu palès en les múltiples seccions professionals i amateurs; la integració al país dels qui venen de fora acostant-los a la llengua i a les tradicions catalanes; el caràcter tolerant, emprenedor, innovador i cosmopolita barceloní; i el compromís amb la participació política i les llibertats democràtiques han de bastir una identitat barcelonista que, quan els resultats esportius no acompanyin, sigui capaç de continuar sentint l’orgull del seu fet diferencial.
Més enllà de ser un talent futbolístic del planter, Lamine Yamal seria un bon exemple d’aquesta catalanitat oberta, integradora i desinhibida que representa el Barça. Una identitat que es veuria reforçada si la samarreta, ara que n’estem negociant les condicions econòmiques, respectés un disseny més blaugrana i es lluís sempre als partits de casa i en els més importants a fora.