Palestina i el Maccabi
Els Mossos d’Esquadra semblen haver-se convertit últimament en agents del Mossad encoberts amb l’objectiu de fer veure que el moviment pacifista per defensar els drets dels palestins és una mena de gihad catalana que farà saltar pels aires qualsevol edifici nostrat. Ens queixem de les policies i els jutges espanyols quan només veuen terroristes quan tenen una estelada al davant, però aquí també tenim els nostres enemics de la llibertat d’expressió i manifestació vestits d’uniforme oficial.
L’últim episodi el vam tenir dijous al Palau Blaugrana. No és el primer cop que passa, però aquesta vegada la situació va ser tan escandalosa que fins i tot Amnistia Internacional ha posat el crit al cel. Prohibir l’entrada de banderes palestines en un recinte esportiu és exactament el mateix que fan a Espanya quan prohibeixen les estelades. És un atemptat descarat contra la llibertat d’expressió i la protesta pacífica. Si els ciutadans no poden mostrar suport a una nació sense estat –com la nostra–sotmesa ara mateix a un genocidi retransmès en directe a tot el món, què han de fer? Tirar pedres? Saltar a la pista a perseguir jugadors de l’equip d’Israel? Muntar un sidral monumental?
Més lamentable és encara l’excusa de la policia, que la llei de l’esport prohibeix pancartes, banderes i símbols que incitin a l’odi de persones i grups. Els colors de Palestina dibuixats sobre roba o paper a quin odi inciten? És un poble que està essent massacrat a Gaza no només a través de les armes sinó amb una estratègia encara més cruel, que es morin de gana. Ja assassinen fins i tot els membres de les ONG que entren menjar enmig de la desesperació.
No hi ha minuts de silenci en cap recinte esportiu per les morts a Gaza. Això sí, per Ucraïna es va aturar el món. Amb tota justícia no queda cap equip rus a l’Eurolliga, però el Maccabi es continua passejant pels parquets continentals com si Benjamin Netanyahu no fos un líder tan salvatge i corrupte com ho és Putin. La diferència és que els palestins saben que tenen zero possibilitats contra un dels grans exèrcits del món.
Ni tan sols quan va caure en un atac de l’exèrcit d’Israel l’antic seleccionador de futbol palestí Hani Al Masdar, l’esport va moure un dit contra el poder de les elits que donen suport a una guerra de destrucció massiva a Gaza. No comparteixo el lema “Maccabi, còmplice del genocidi palestí”, però no se m’acudiria mai prohibir-lo. Entenc que ni el club ni els seus jugadors són responsables de les accions dels seus governants o del seu exèrcit, però algú els ha de fer veure –si per ells mateixos no són capaços de fer-ho–què està passant exactament al seu país. Tal volta si veuen banderes de suport a Palestina constantment als grans pavellons europeus se’n començaran a fer una idea.
Recordem que fins i tot Jaume Collboni, que va fer un intent de reprendre l’agermanament amb Tel-Aviv, va haver de fer marxa enrere fins que no hi hagi com a mínim un alto el foc. És el mínim que demana ara la comunitat internacional. Dins aquesta ingenuïtat geoestratègica només ens falta Macron demanant una treva olímpica durant els Jocs de París. Que durant un dia cessin els assassinats i que després hi tornin amb tota la impunitat que calgui.
A Catalunya, per raons diverses, Israel sempre ha estat ben vist en alguns sectors conservadors del nacionalisme. Ho sabem tots. Però aquests mateixos s’haurien de preguntar qui va col·laborar amb l’Estat espanyol a espiar polítics, advocats i activistes sobiranistes durant el procés. Les ales de Pegasus ja sabem d’on venien.