Fer-se gran un cap d’any a París a la plaça de Notre Dame abans que Quasimodo morís entre les flames, amb raïms de tercera mà mal païts i una ampolla de champagne per obrir mentre mitja consciència deambulava èbria, i l’altra meitat, adolescent emocional de qui s’enamora sense prudència, abraçava el teu perill entre el J’aime plus Paris de Dutronc i un vers mal pronunciat de Moustaki: la meva joventut, el teu triomf, el meu desengany, el teu record agradable, el meu oblit impossible.

Per això quan el Barça torna a París et recordo sostenint-me després de les campanades entre les parets del panteó parisenc, quan no sabia pronunciar el meu nom però no oblidava el so palatal del teu, amb la llengua repicant el paladar quan m’abraçaves entre les parets de cementiris d’escriptors selectes, amb el primer je t’aime que fou el darrer: el comiat a la Gare de Lyon on vaig confondre un fins aviat per un fins mai.

Així doncs, el Barça arriba a jugar al teu Parc dels Prínceps amb la prudència tan meva de qui passa de puntetes per la ciutat de l’amor perquè últimament ha fet del desengany una forma literària de sobreviure, però alhora, amb la il·lusió cautelosa de qui vol llegir de nou els capvespres de Montmartre creats a imatge i semblança nostra: pintats amb traços impressionistes perquè hi deambulin els analfabets en el llenguatge de l’amor.

De totes maneres, el Barça, com els enamorats acostumats a ofegar-se al teu riu on hi moren reines i hi naveguen restaurants de luxe, arriba a París sabent que la ciutat dona o treu, regala o roba, et fa entrar a l’escalfor d’un llit amb llençols acabats de planxar, o et llença entre la humitat dels seus carrerons sense nom: la final de Belletti i el 4-0 d’Emery, el meu petó xafogós a les escales del Sacré-Coeur i el teu fins aquí perquè la distància ens fa estranys. Ja no som ingenus, estimada, el teu mai més ens va fer grans a tots.

Per tant, el partit de demà és una forma de redimir la nostra història perfecta per manca d’eternitat, una manera de reconciliar-me amb les llàgrimes amargues de la derrota quan París va ser el pou sense fons on llençar la nostra vida compartida, i per això el barcelonisme necessita més que mai la victòria definitiva que l’ajudi a deixar-se de mirar dins les esquerdes d’un mirall trencat, i d’aquesta manera, pari d’imaginar-se com un Quasimodo traumatitzat en lloc de distingir les ànimes combatives d’Athos, Aramis i Porthos.

En definitiva, ara és l’hora perquè no podem esperar realment que sigui l’hora de veritat, o sigui, ara és el moment de tornar-nos a prendre seriosament contra qui ens fa incrustar el mal amb els milions de Neymar, el regal de la història per tornar d’allà on vam ser feliços el 2006 amb el convenciment d’haver-nos trobat de nou: l’oportunitat d’estimar-nos a nosaltres mateixos amb el record de Puyol aixecant la Champions al cel de Delacroix.

Així doncs, esperem el partit de demà, estimada, per veure si finalment París no serà la ciutat on vaig començar a morir, sinó que serà el lloc on els barcelonistes vam néixer de nou, perquè també t’haig de dir, enyorada Amélie, esguard de la tristesa alegre, que des de fa un temps, a les tardes de diumenge sense amics, en què em deixo portar per la tristesa, he deixat d’escoltar Thomas Dutronc i m’he passat en Guillem Gisbert. No t’enganyaré, fa poc em va deixar la Montse, i la veritat, m’està costant molt més oblidar el seu Sant Cugat que el teu París: fins i tot les meves venjances són fetes de derrotes senzilles i entranyables.