Ser la millor no és suficient
No sé si ja es pot dir que Caitlin Clark és la millor jugadora de la història del bàsquet universitari nord-americà. Només amb els seus números personals, el títol el té més que acreditat. Però ja se sap que això a vegades va més a gustos o a idolatraments que no sempre es basen en l’objectivitat. És difícil determinar quin és el barem en l’esport per repartir corones. Són les fites personals? Els objectius col·lectius? Els títols? La innovació en el joc? La personalitat? La diferència? I a partir d’aquí s’obre la veda a tot tipus de teories i asseveracions. En tot cas, el que ha fet Clark aquesta temporada i durant tota la seva etapa universitària s’escapa de les possibilitats d’un mortal qualsevol. Té el rècord d’anotació de la NCAA en un partit, amb 49 punts, 13 rebots i 5 assistències, assolit en un enfrontament contra Michigan. També ha arrasat amb els màxims històrics d’anotació de tots els temps, tant del bàsquet universitari femení (superant els 3.649 punts de Lynette Woodward del 1981) com del masculí (deixant enrere els 3.667 de Pete Maravich, fet que ningú havia aconseguit en 54 anys). Dues temporades jugadora de l’any (2023 i 2024). Rècord de triples en una temporada. D’assistències. I tantes fites més que la meravellosa jugadora d’Iowa ha aconseguit amb una serenitat que fa feredat. Però, més enllà de xifres i números, Clark brilla amb tanta potència que al seu voltant ha generat una revolució de la competició universitària, fins al punt que la final nacional que va enfrontar Iowa amb Carolina del Sur va atraure una audiència de gairebé 19 milions d’espectadors. Pocs esdeveniments esportius arriben a tanta gent, i encara menys si parlem d’esport universitari. I va ser l’efecte Clark, sense cap mena de dubte, el que va generar tanta expectació. Veure fins a quin punt una jugadora tan determinant, amb tant de talent, amb un lideratge tant potent... era capaç de carregar-se l’equip a l’esquena per lluitar contra un Carolina del Sur més col·lectiu i amb una carta de presentació impol·luta (38 victòries i cap derrota). I, al capdavall, es va posar de manifest que ser la millor no sempre és suficient. Clark va enfilar un partit meravellós (18 punts només en el primer quart) i va acabar amb una anotació de 30, a banda de 5 assistències i 8 rebots. Superant una defensa de Carolina ultrapersonalitzada, sobre la línia de passada, amb canvis automàtics a cada bloqueig, d’esquena a la pilota i intentant ofegar Clark, amb l’objectiu que ni tan sols toqués la pilota, si calia sobrepassant el límit de la falta i de tot el que calgués del reglament. Hi ha una jugada que corre per les xarxes que, si no l’han vist, cal que recuperin, de tot l’equip d’Iowa intentant fer arribar la pilota a la seva estrella, les cinc jugadores de Carolina intentant evitar-ho, i Clark rebent al límit del camp de joc, aprofitant unes dècimes de segon que li deixen per endollar un triple, que va acompanyat d’una falta a l’estómac. Pilota dins, Clark per terra, Carolina frustrada. Pura poesia basquetbolística. I ella, la millor, s’aixeca com si res. Però ni amb la millor jugadora de tots els temps a les seves files, Iowa no va atrapar el títol nacional. Després de tantes fites personals, Clark deixa l’etapa universitària sense haver aconseguit el guardó col·lectiu més important. Té 22 anys i, segurament, serà el número 1 del proper draft de la WNBA. Allà, també, marcarà una era. No hi ha cap dubte. Títols?