La Federació Catalana de Futbol anuncia el retorn de la selecció catalana masculina. Els futbolistes del país tornaran a trobar-se per jugar, ara contra Panamà, probablement a la Nova Creu Alta de Sabadell. Això sempre que no es torci res, que vistos els embolics que col·lecciona la federació –ja va passar, que se’n va anul·lar un de la femenina– tampoc hauria d’estranyar. La cita està programada per al 29 de maig, un mes i mig després del partit de la selecció femenina absoluta. Aquest sí que es va fer pregar, perquè feia cinc anys que no jugaven. I jugar més sovint, un cop l’any si pot ser, és el primer que van reclamar les jugadores, que s’ho van passar d’allò més bé i van fer gaudir l’afició reunida a Palamós malgrat que les que tenen més reclam no hi eren –les seleccions espanyoles, entre la sènior i totes les sub hagudes i per haver, xuclen molt.

No descobrirem pas res asseverant que Catalunya pot presumir d’esportistes de primer nivell. La cantarella que formaríem grans seleccions, que podríem competir contra les millors del món, que podríem arribar a ser una gran potència, està ja força gastada. Però és que és el més relatiu. Jo vull veure les seleccions nacionals en competicions oficials no pas perquè guanyin, sinó perquè hi siguin. Aquí sí que el més important és participar-hi. Veure competir per al nostre país els i les nostres esportistes. Tant si tenen potencial de primer nivell com de la cua. Dels esports amb més repercussió i llicències, i dels més minoritaris.

La flama no la revifarem reproduint grans esdeveniments que tenim a la memòria col·lectiva. No fa falta entossudir-nos a omplir els estadis de més capacitat per demostrar que volem seleccions. I si tornem a posar la reivindicació a sobre la taula? Ara que tornem a tenir eleccions a la vista, és un bon moment per reclamar que els partits polítics situïn l’oficialitat de les seleccions nacionals en el focus. Per què no? Qui no en vol? Bé, això ja ho donem per descomptat; potser millor que ho fem al revés. Qui és que sí que vol el reconeixement de les seleccions i que està disposat a fer passos decidits per acostar-s’hi?

Sí, és veritat que el camí més curt cap a l’oficialitat de les seleccions serà sempre la independència. Però com que precisament no acabem de veure aquest camí a l’horitzó ara mateix, hauríem de mirar d’incloure-ho a l’agenda política, com se sol dir. Que a Madrid ens ho tombaran sempre? Que el PSOE serà tan impermeable com el PP en aquesta carpeta? És possible, però hauríem pogut dir més o menys el mateix de l’amnistia fa temps, i quan els ha convingut s’hi han posat bé. Que amb el reconeixement de les seleccions no hi haurà escletxes perquè un partit entre Catalunya i Espanya faria tremolar encara més la sacrosanta unitat que qualsevol llei? Si ni ho provem, el no ja està assegurat. Primer ens ho hem de creure aquí. De debò. Tampoc val incloure-ho en el cinquanta-vuitè punt d’un programa electoral i oblidar-se’n. Tocaria fixar-ho com a objectiu, dedicar-hi esforços i situar-ho com a condició en les negociacions amb el govern espanyol. I a veure quin recorregut té. Juguem-hi?